La postura del 69 és una de les més conegudes i comentades en la cultura popular, però, està realment a l’altura de la seva fama? Per a molts joves adolescents, aquesta postura pot semblar una opció emocionant i exòtica gràcies al que es mostra a la pornografia, les xarxes socials o les converses entre amics i amigues. No obstant això, la realitat pot ser molt diferent. Vegem alguns mites comuns sobre el 69 i per què està tan sobrevalorat.

Si bé el 69 pot ser una opció divertida i diferent per explorar en un context de confiança, no cal sentir-se pressionat per provar-ho ni creure que ha de ser perfecte. L’important és comunicar-se amb la parella, provar coses que funcionin per a tots dos i entendre que no totes les postures encaixen amb tothom.
El sexe és molt més que postures "populars". És una experiència personal i única que es construeix des del respecte, el consentiment i, sobretot, des de la comoditat de cada persona. Per tant, no et deixis enganyar pels mites: el millor és sempre el que us funciona a vosaltres.

Mite: "És perfecta pel plaer simultani"

Un dels arguments més escoltats sobre el 69 és que permet que ambdues persones experimentin plaer al mateix temps. Però la realitat és que dividir l’atenció entre donar i rebre plaer pot ser complicat. Moltes persones es troben més concentrades en una cosa o l’altra, cosa que dificulta gaudir plenament.

Mite: "És fàcil i còmoda"

El 69 pot semblar senzill, però sovint resulta incòmode per a molts. La diferència d’alçada o de constitució corporal entre les dues persones pot complicar la posició. A més, sostenir aquesta postura durant un temps prolongat pot ser físicament esgotador.

Mite: "És igual d'intensa per a tothom"

Cada persona viu el plaer de manera diferent, i no tothom gaudeix del mateix tipus d'estimulació. La postura del 69 no sempre és l’opció més plaent per ambdues parts, especialment si hi ha diferències en les zones més sensibles de cadascú.

Mite: "Sempre surt igual de perfecte"

A la pornografia, el 69 es presenta com una postura perfecta i sincronitzada. Però aquestes imatges no són reals: sovint són exagerades, i no reflecteixen el que passa en la vida real. Intentar replicar allò que es veu a la pantalla pot generar frustració i falses expectatives.