Els dissenyadors, informàtics i especialistes en màrqueting saben molt bé com funciona el cervell humà i com aconseguir que aplicacions com Tinder siguin tot un èxit.
I és que Tinder no només està pensada perquè trobis l'amor de la teva vida o algú amb qui passar-t'ho bé, sinó que està dissenya per fer que t'enganxis. I això s'aconsegueix utilitzant tècniques psicològiques com
el
reforç intermitent, que consisteix a donar una recompensa quan una persona es comporta d'una determinada manera, però no sempre.
En el cas de Tinder la recompensa és el
match. Aquest és imprevisible, ja que
no sempre que dones like a algú es produeix el match. Has d'esperar que l'altra persona vegi el teu perfil i que també li agradis. Per tant, els usuaris es poden passar hores i hores lliscant el dit fins a trobar a algú que encaixi amb les seves preferències i que sigui recíproc.
Si cada cop que t'agradés algú rebessis un
match, tindries una sobredosi de dopamina i, per tant, tindria menys impacte.
El que fa que els usuaris no es puguin desenganxar de l'aplicació és aquesta incertesa. Així que no, la majoria d'usuaris no estan buscant l'amor, sinó la dopamina que produeix un
match.
