Molt urgent, de veritat, tinc ganes de morir

Venia a demanar consell... estic desesperat. M'agradaria ser totalment anònim si us plau
Tinc problemes molt greus de relació amb la meva parella. Els nostres pares són cosins, per tant ella i jo som cosins segons, però estem molt enamorats, ens estimem molt i volem estar junts per sempre. Portem junts desde el 5 d'Octubre de 2012.
El problema no és en si que siguem cosins llunyans, perquè realment no li donem gaire importància. El seu pare ha passat per molts problemes, i per tant s'ha tornat, en la meva opinió i la de molts, una mica paranoic, creu que el món està contra ell, i per tant està barallat amb quasi qualsevol al que coneix. Actualment, la meva novia, el seu pare, mare i el seu germà estan vivint en la casa de la mare del seu pare, que està en greus apurs econòmics i necessita vendre la casa on estan actualment vivint, i els hi ha tallat la llum, però aconsegueixen agafar la llum de la comunitat i les coses bàsiques com la nevera o bombetes les poden tenir. El germà de la meva novia, és extrasensible, i necessita especialment aprendre a relacionar-se amb altres persones, i desde fa dos anys no va a l'escola, tindria que fer 3r d'ESO, de fet 4t, però com que el any passat no va anar a l'escolaencara ha de fer 3r. El seu pare va tenir un accident fa anys i va quedar amb dolor d'esquena crònic que li ve cada cert temps, i per tant cobra uns pocs diners del estat, però no treballa, la seva mare sí està treballant. El seu pare, està enfadat amb el meu desde fa anys, no sé quin és el motiu, de fet no si si n'hi ha motiu. El meu pare, no li dóna importància, perquè de petits ja s'havien enfadat molts cops durant molt temps i el meu pare està fart d'estar enfadat i simplement passa. Doncs bueno,el cas és que ja va començar l'estiu passat, que la meva novia va discutir fortament amb el seu pare perquè deia que jo no la defensava perquè un cop que estàvem menjant ella jo i el seu grmà a un McDonald's el meu pare passava per allà i no ens va saludar, i com que ella estava desesperada em va dir que ja no podíem veure'ns més, i jo, també desesperat em vaig escapar de casa i vaig anar a casa seva per arreglar les coses. Tot va anar més o menys bé, vam tornar a estar feliços i això, fins al Nadal, que van tornar a haver discursions i em va enviar un missatge dient-me que m'havia estimat molt, però que s'anava a suicidar amb una pistola del seu pare. El dia de Nadal, i jo vaig agafar el primer tren que vaig poder, tornat-me a escapar i vaig arribar a casa seva, i es veu que se li havia atascat la bala i el seu pare va arribar a casa i en veure-la li va tornar a ficar la bronca molt espantat, vaig passar la nit de nadal a casa seva, vaig aconseguir animar-la, fins i tot vam ballar junts a la nit i em vaig quedar a dormir a casa seva. Els meus pares, s'ho van prendre molt malament, com era d'esperar, i a sobre no els hi he dit que m'havia escapat perquè s'anava a suicidar, els hi vaig dir que era perquè ella es volia escapar, per no remoure més el problema, la meva mare em va prohibir anar a casa seva, que si ens voliem veure era al carrer, i el seu pare va dir que no ens podíem veure fins que ho arregléssim, i em van fer un "ultimàtum" dient que si no la protegia em tindria que deixar. Així que vaig intentar que em treiessin el càstic però finalment vaig passar del càstig de la meva mare, i li mentia, i cada dia que podia anava a casa seva. Com que quan em venien a buscar els meus pares, teòricament havia d'estar al carrer, doncs havia de sortir de sobte de casa, un dia, com que ella no vol veure els meus pares, que estavem passetjant amb el seu germà i el seu gos, no vaig poder-la acompanyar-la a la porta de la seva casa, i això li va sentar molt malament als seus pares, deien que els hi manipulàvem els horaris, i ens van castigar sense veure'ns una setmana. No seria per tant, però segons el que em va dir la meva novia, durant la setmana li van cridar cada dia fins a les 4 o les 5 del matí coses dolentes de mi fins que ella per la son els hi donava la raó. En resum, que li coaccionaven dir coses dolentes de mi. El cap de setmana que teòricament no ens podíem veure, em va trucar al telèfon, i em va dir que ho volia deixar, no ho aguantava més. Vaig tornar a escapar-me, i al anar a la seva casa, tot estava molt callat, ella em va dir que em deixava, que no aguantava més crits, tot això davant dels seus pares. Després d'una estona el seu pare el seu pare em va dir que tenia que defensar-la, i vaig esclatar i li vaig dir que sí, que era cert, que tenia que defensar-la tant dels meus pares com de ells. Es va quedar callat. Al cap d'una estona es van anar els pares a la cuina, i em vaig acostar a la meva novia, i li vaig tocar la mà, la va apartar, em vaig acostar més es va apartar més, els dos ploràvem. Però jo sabia que m'estimava, per tant, em vaig sentar al reposa-braços de la butaca on estava sentada, i li vaig acariciar el cabell on sé que li agrada, al principi es va possar tensa, però jo li anava acariciant el cap i dient-li que l'estimo, li vaig possar el cap al meu pit, i finalment emb va abraçar, vam estar abraçats així força estona. Fins que va arribar el seu pare, i ens va dir "Us recordo que esteu castigats" nosaltres ens vam quedar molt incòmodes i personalment em va sorprendre com una persona pot ser tant cruel i freda, vam seguir una mica més abraçats, i el seu pare va tornar dient "sou idiotes o què? que esteu castigats" jo, insegur, no volia abandonar-la allà, però la vaig tornar a abraçar i em vaig aixecar i vaig anar a despedir-me de la seva mare i el seu germà, després del seu pare, que em va dir "hasta luego", això em va tranquil·litzar una mica, perquè esperava un adéu, vaig anar a la porta, em vaig girar, vaig veure a la meva novia venint per despedir-se de nou, però el seu pare la va parar en sec i li va dir que a la butaca. Vaig sortir, encara que no volia i vaig anar a casa. Tinc constància de que aquella nit li van cridar fins les 6 del matí coaccionant-la de nou a admetre coses dolentes falses sobre mi, i em va dir en un missatge de part del seu pare que o anava amb el meu pare a parlar o que m'acomiadés d'ella per sempre. Teòricament desde aquell dia no podíem parlar, però em va enviar un missatge dient-me que li havien obligat a escriure-ho de manera tant freda, que ella ho volia dir, però no de tant mala manera. Han passat dos setmanes ja, i encara no he anat, tinc pensat fer-ho la setmana que ve. Però el problema està que li han estat coaccionant cada dia fins el matí, ella d'un atac de nervis es va tallar el cabell, i ara li han rentat el cerbell. Diuen que tenen raó, que no la defenc, que només li faig creure que ho faig amb estúpids missatges. El problema està en que la he de defendre dels seus propis pares i ella ni ho sap ni ho vol veure. M'ignora, ja no em diu que m'estima, li dic que la faré lliure, em diu que ja és lliure, però no em pot veure i cada dia li estan cridar. M'ha dit que ja no estem units (una ''cerimònia'' que vam fer al estiu, que era molt important per nosaltres) està molt freda, no parla com sempre, parla sense sentiments, no la he vista desde aquell dia que vaig anar a casa seva. No sé que fer. Porto aquestes dos setmanes fatal, plorant amb malsons cada nit, sense poder concentrar-me en els examens, amb malsons cada nit i plorant cada cop que em trobo sol perquè em posso a pensar en tots els problemes. Vull una vida al seu costat, sempre ho deiem, però sembla que ella ja no vulgui, però estic segur que si poguéssim estar a soles ella i jo ens abraçaríem durant hores, però em fa por que al anar a parlar amb el meu pare a casa seva es posi de part del seu pare i no ens poguem veure més. No soporto més aquesta situació. He pensat de denunciar al seu pare, però no vull perquè trancaria la seva família. L'únic que sé es que sense ella no vull viure. Em diu que ja no em vol. Que no he fet res en un any. No em vol.

Hola. sóc l'Assumpta.
Per l'extensió i el to en què escrius aquesta consulta que ho estàs passant molt malament a causa de tota aquesta situació familiar. Entenc perfectament el teu patiment perquè quan estimes a una persona i ella t'estima a tu, fa molta ràbia que per circumstàncies externes a tu, i sobre les quals no hi pots fer massa res, no puguis gaudir de la relació amb aquesta persona amb total tranquilitat. Tota la història familiar que m'expliques és molt complicada i veig que hi ha actituds de persones "adultes" que estan molt lluny de considerar-se realment adultes i madures com a mínim, ja m'entens. I això costa molt d'entendre i acceptar, sobretot quan tu no tens res a veure amb tot aquest embolic familiar i l'únic que vols és estar "tranquil" amb la teva parella. Crec que de moment lo únic que pots fer, tot i que ja sé que és difícil, és acceptar la situació, intentar mantenir-te'n una mica al marge perquè no et facin més mal i esperar que la situació es calmi. Hi ha coses que no depenen del tot de nosaltres en aquesta vida i ho hem d'acceptar per no fer-nos-hi més mal. En quan a ella, intenta entendre que també està al mig de tot l'embolic, accepta la seva decisió segurament temporal de no veure't, i pensa que tu la pots ajudar però ella també ha de der-hi alguna cosa i prendre la seva pròpia decisió. Per últim, cuida't molt: intenta distreure't al màxim, fer algun esport, sortir amb amics, parla'n amb les persones del teu voltant que t'estimen, no et guardis per tu les emocions que això et provoca, alimenta't bé i pensa una mica més en tu. D'acord?
Gràcies per la teva confiança. Una abraçada!
www.facebook.com/assumpta.munsaltarribapsicologa
www.interpersonal.cat