discusions continues amb els pares

Hola, som una noia de 16 anys aparentment normal, tenc una família normal, com totes les altres. Som 5 en total, els meus pares, la meva germana (mes gran) i el meu germa (mes petit). Als meus germans i a jo mai ens ha faltat de res es pot dir, sempre ens han intetat donar tot el que voliem i necessitavem. Però jo sempre he estat "l'ovella negra" de la família, ho rconec, a part de que sempre m'ho han dit. A l'escola no he estat una nina conflictiva, normal com totes les altres, però a mesura que han anat passant els anys les coses han estat més dificils i estudiar no es el meu fort. Faig Primer de batxillerat i fins ara no he repetit mai però no he estudiat molt, el just i necesari per aprovar. A casa meva sempre he tengut discusions amb els meus pares, pero ja des de petita. I sempre m'ho han recordat, i la meva mare m'ha dit molts cops que si tenc una filla voldria que fos com jo, ni millor ni pitjor, com jo i sabes el que es sofrir. No se si pensen que a mi no m'afectat tot això i que despres no em sap greu però cada vegada que discutim em sento fatal jo. Aquest ultims dies les discusions han estat continues, cada dia. I jo despres em sento deprimida i enfonsada, no se que em passa. En certa part tenen raó que sempre xerro malament o contest amb mala gana quan em fan preguntes o quan no fan les coses com jo vull i no se que fer per canviar-ho. Quan intent fer les coses bé al final ho faig pitjor i quan hem acabat de discutir em sento com una merda, perque veig la meva mare come sta que ja no pot més de discutir ni sap que fer amb mi i aixo em destrossa a mi, i el meu pare te el caracter molt semblant al meu i sempre xocam i encara cridam més. I amb els meus germans... la meva germana sempre l'escridasso i despres em sento fatal perque l'estimo molt i se que faria el que fos per jo ella pero no se que es el que em passa que estic sempre de mala llet. I el meu germa casi no li dic res ni mel miro, tambe em sento fatal perque l'estimo moltisim. I ara els estudis em van fatal, jo voldria fer un modul d'FP i deixar el batxillerat pero els meus pares els hi agrtadaria que acbaes el batxillerat, he anat a parlar amb l'orientador de l'institut i m'ha ajudat molt pero seguesc sense ganes d'estiudiar encara que no ho dic. En aquests moments l'unica persona amb qui em puc "apoar" es el meu novio que la veritat es que m'ajuda amb tot el que pot, però tenc por que amb els meus problemes es cansi, encara que m'estima molt.
No se que fer, crec que necessit ajuda!
Gràcies.

Hola bonica! M'ha encantat la carta que has escrit, t'expliques molt bé i he pogut entendre a la perfecció, com et sents i tot el que passa a casa teva. Abans de donar-te cap consell vull dir-te que el primer que he vist a la teva carta és que a la teva família no hi falta amor, i això sempre és una bona senyal. Quan hi ha tants crits i discussions pot semblar que hi ha molt d'odi i malestar però normalment és el contrari, el que hi ha és molt d'amor i preocupació, ja que si no els hi importessis, ni ells a tu, ni tan sols perdrieu el temps en discutir. El que segurament passa és que us comuniqueu malament, m'explico: del que dius al que penses en realitat hi ha un abisme, no a la carta que m'escrius sinó quan et discuteixes amb els teus pares o germans. Quan fa que no els hi has dit que els estimes? A la carta ho dius molts clarament. M'imagino que et fa vergonya i és normal. Has pensat a deixar-los-hi llegir aquest escrit? N'estic segura que es quedarien parats de tot el que hi has posat. Tot i que segur que saben que els estimes, quan hi ha tantes confrontacions a vegades podem arribar a dubtar dels sentiments dels altres. Per tant, perquè no t'omples de valor i els hi deixes llegir la carta? Serà com entregar-los-hi la pipa de la pau, algú ha de fer el primer pas, per què no tu? D'altra banda aquest malhumor que tens segur que té a veure amb l'ambient de casa, però també és una característica de l'etapa de la vida en la que estàs, l'adolescència és una època de molts canvis hormonals i aquests moltes vegades ens afecten al caràcter provocant-nos canvis d'humor constants. No t'agobiis, de mica en mica el teu cos aprendrà a regular aquets canvis, ja ho veuràs.
Jo no et conec de res, però només llegint aquesta carta m'he imaginat el tipus de noia que ets i et prometo que m'encantaria pensar que algun dia un dels meus fills s'assemblés a tu, t'he vist preocupada per la teva família i això és molt bonic.
Pel que fa als estudis, és normal que els teus pares vulguin que acabis el batxillerat, ja que si el deixes a mig fer, difícilment el faràs més endavant, però si realment és el que vols fer, hauràs de trobar la manera d'explicar-los-hi el que t'agradaria fer, si més no perquè ho tinguin en compte.

Molts ànims i una abraçada gegant!!

Marina Marull www-interpersonal.cat