Tinc un problema amb les emocions

Hola,
A veure, tinc 16 anys i estic fent 1r de Batxillerat humanístic. Tinc molts problemes, però crec que potser em pots ajudar en un.
Des de sempre he estat una nena molt emocional i això no ha estat ven rebut pels meus pares. M'han dit que sóc de vidre, que el món em destrossarà, que sóc una exagerada i totes aquestes coses tipíques. He après a amagar una mica aquesta vulnerabilitat per no fer-me mal i per estalviar-me comentaris nocius. Però en el meu interior segueixo sentint amb la mateixa intensitat, i, potser ara que estic en plena adolescència, encara més. I em fa vergonya mostrar-ho davant els meus pares i en general a tothom. I sento que no sóc jo, que sempre estic protegint-me i evitant ser vulnerable amb la gent. No sé què fer per canviar-ho, no sé ni si vull del tot. Sé que hauria de trobar un punt mig, però no puc.
M'he amagat tant que ja no sé què fer. Començo a pensar que de veritat el món és molt fosc, i no sé si puc aguantar-ho. No sé si està fet per mi. Voldria que no m'afectés tant tot. No haver de fugir de l'aula quan ens posen documentals amb escenes violentes o quan em donen una nota que no esperava. La gent em veu molt distant, perquè no deixo que ningú s'acosti gaire, i crec que no s'imaginen com pateixo en aquestes situacions. Fa poc, una profe es va equivocar sumant els punts del meu exàmen, i em feia tanta por dir-li que no ho vaig fer, però quan vaig arribar a casa, es van enfadar molt i em van dir que ho havia de dir, em van obligar. El dia següent vaig anar a dir-li i ella no em creia, probablament perquè evitava el contacte visual, però em va dir que segur que havia canviat les respostes. Jo li volia dir que si es fixava no hi havia típex i que li estava dient que el que estava malament era la suma dels punts, però no m'atrevia perquè em va dir "No et crec gens, segur que ho has canviat tot. No em facis perdre el temps." I m'ho va dir seria, amb un to agressiu i em vaig bloquejar. No podia explicar-li la veritat, estava tremolant. Ella em va dir "Cada vegada tinc més clar que m'has mentit." I jo me'n vaig anar al lavabo sense dir-li res. No puc mirar a aquesta professora més mentre fa les classes. I no li tinc ràbia ni rencor ni res, entenc perfectament que desconfiés perquè no li vaig explicar bé i perquè ja havia passat un dia, però tinc vergonya pel que va passar i perquè ella ara no confia gens en mi.
I això és un problema perquè em fa molta por parlar amb els professors, i sé que no ha de passar això amb tots, però sento que em bloquejaré igual. I amb els companys és difícil, perquè puc parlar amb ells en converses superficials, però hi ha molts temes dels que parlen que no entenc i quan es fiquen en grupets sempre em quedo sola. Em sento com si fos molt petita, com si no tingués seguretat, i crec que això em ve bastant dels meus pares. He rebut moltes bronques amb crits i imposició, i davant d'altres familiars i tot, que sovint els hi han hagut de dir que s'estaven passant. No és que siguin dolents, però quan senten molta ràbia, no saben controlar-la, i necessiten cridar o donar cops a coixins, els dos. I sempre que m'han renyat, ha estat per coses com que se'm havia caigut un cobert o per haver tret una nota una mica baixa i això, vull dir, que mai he fet res mereixedor de bronques així. Però entenc que ells pensin que és la millor manera per imposar autoritat i "respecte". Per mi és més o menys normal, estic acostumada, però el problema és que tinc por de fallar o de demanar-lis res. I tinc molts records gravats de moments que em van impactar, fins i tot de molt petita. Tinc bastanta memòria, i no recordo cap moment on vagi veure o sentir plorar als meus pares, a cap dels dos. Mai. Probablament durant 16 anys alguna vegada ho hauràn fet, dic jo, però mai m'ho han mostrat, ni quan es va morir el meu avi. Mai m'han ensenyat la vulnerabilitat. Sempre veuen coses violentes a la tele (crec que això és normal però no ho entenc), no expressen mai amor dient "t'estimo" o "t'he trobat a faltar" ni fent abraçades ni contacte físic en general. I el que no puc entendre és per què si ells semblen de ferro o robots que no senten vulnerabilitat, per què jo sóc així. És a dir, m'han criat perquè sigui precisament el contrari, amb duresa, i genèticament hauria de ser molt forta. No entenc el contrast. Sempre he estat així, però ara sento que s'està accentuant. Hi ha una professora que em va veure sola alguna vegada al pati i fa cosa d'una setmana m'ha la vaig trobar pel carrer. Em va saludar amb entusiasme, es va acostar molt a mi, em va posar la mà a l'espatlla i em va dir que estava molt contenta amb els meus últims treballs. Casi em poso a plorar davant seu, però em vaig contenir fins que va marxar. I no és res massa especial, però estic tan poc acostumada a l'afecte, que allò em va tocar molt. He aprés a que em rebotin els crits, no reacciono, és com si fos de gel. Però quan algú em tracta amb una mica de delicadesa és com una punxada emocional. Em pregunto com sentiràn les emocions els meus pares, com es gestionen per no ser mai vulnerables i d'on treuen tanta ràbia. A vegades penso que potser ells eren semblants a mi, però ho van rebutjar o canviar. No ho sé, però la seva manera d'educar-me no ha aconseguit frenar la meva sensibilitat, només reprimir-la davant de la gent.
Una altra cosa que no entenc és la ràbia. No puc sentir ràbia. No sento ràbia cap als meus pares facin el que facin, no sento ràbia quan trec uns nota baixa, no sento ràbia per les notícies. Només sento tristesa o por. No puc enfadar-me. No he pegat ni cridat mai a ningú, i no sento aquesta escalfor ni les ganes de contestar ni res d'això. Només tristesa o por. No sé com desbloquejar la ràbia, i no sé si vull fer-ho, perquè tinc por de que em passi com als meus pares.
Ja no sé què fer. Sé que la sensibilitat m'aporta coses bones, per exemple, gaudeixo de les sèries i els llibres al màxim perquè empatitzo amb els personatges, m'encanta menjar i assaborir el gust de les coses atentament, escoltar música i sentir un calfred amb els primers acords d'una cançó... Hi ha coses meravelloses, però no compensen les negatives. No quan no puc mostrar-me tal com sóc, no quan no puc veure sèries o pelis de moda perquè tenen violència o thriller, no quan no puc veure les notícies, no quan m'agobio als canvis de classe amb tanta gent, no quan hi ha molt de soroll... Són moltes coses, però sobretot, em pesa el dolor mundial, perquè tot i col·laborar en campanyes solidàries o fer voluntariat, el meu impacte serà mínim comparat amb tot el dolor al món. I a vegades fins i tot em sento pitjor després de fer-ho, perquè sento que només estic netejant la meva consciència, però que no arreglaré res de veritat. Em genera molta impotència. I em costa gaudir de les coses bones sabent que hi ha gent que no pot. Que quan compro roba que no és de segona mà, estic perjudicant al planeta. Que la televisió, el mòbil i totes les coses elèctriques també perjudiquen, però és que no hi ha casi res que no perjudiqui, i ja no sé què he de fer per deixar de sentir culpa. Clar que el millor és intentar ignorar-ho, però no puc.
No puc oblidar-me del patiment per poder viure i quan toqui connectar-hi. No va així. Però jo no puc viure així, sense tenir a ningú de confiança, sense saber parlar amb la gent, sense mostrar-me de veritat, trencant-me quan algú és amable amb mi... No puc. I sé que sempre he pogut viure amb tot això, però ara ja no sé com fer-ho. Intento desinhibir-me de tot amb les coses que m'agraden i em recàrreguen, llegir, escriure, la música... però sento que no és suficient. És com si algú té gana i es posa a fer coses que li agraden per distreure's, pot servir, però la gana no desapareix fins que no menges, no? Doncs ho veig semblant. Puc distreure'm fent coses, però el problema no desapareix.
Només vull que tot sigui més fàcil. A vegades només sentir que algú em taparà si m'adormo al sofà o em preguntarà si estic bé o em tractarà amb afecte. És molt dur fer-ho tot jo i gestionar-me sola, ho sé fer, sé regular-me per poder anar a classe i poder deixar anar quan estic sola, però costa sense ningú al costat.
Espero que s'hagi entè perquè al final he barrejat vàries coses, però necessitava fer-ho.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!