Quan vam començar a sortir junts fa uns 5 anys, jo era la típica super enamorada que ho toleraba tot, només volia estar amb ell i que no em deixes.
En aquells inicis, ell em pressionava per fer coses que no volia fer (inclús sexuals), pero ara es com que m'han tornat tots els rècords de forma extrema, pensant "com puc ser capaç d'estar amb la persona que m'ha fet això".
La resta de temps no es que hagi anat superbé, tenim conflictes constants perque tenim personalitats diferents, discusions per tonteries començades per ell les quals s'acaba disculpant i es posa molt romantic (això em feia enganxar-me més) i més coses.
Des de fa un temps he deixat de sentir tanta atracció (ha cambiat molt físicament) i sexualment ni ganes tinc per diferències de gustos sexuals, i crec que no li donc plaer.
No em sento còmoda anant pel carrer amb ell, sento que l'amago, ni mai he arribat a confiar amb ell del tot. Gestiona malament els diners i sento que mai viuriem junts.
Després de tants anys i tantes vivències, per fi no estic tan cegada i no tinc ja la esperança de que ell canvi (que al final es lo que em mantenia enganxada), tot i que es cert que la idea de que no hauríem d'estar junts em circula desde els inicis de la relació.
Pero no és tan fàcil per mi. No el puc deixar, no m'atreveixo, en part no vull perdre'l i em fa por la seva reacció. Ell se suposa que mestima (tampoc sé el motiu perque em comunica coses que no li agraden), m'ho diu molt i es carinyos i no vull ferli mal a pesar que no es dona compte de tot el mal que m'ha fet.
No sé on dir-li,ni quan ni res. Porto 4 mesos pensant en deixar-ho seriament, des d'un viatge que va parlar-me fatal... jo poso excuses i no faig res i de mentres perdo el temps i li faig perdre a ell. Estic sent bastant seca amb ell i se'm nota bastant el descontent meu pero ningu fa el pas final.
De veritat que no m'atreveixo, però si que de tants embolics mentals que tinc li dic veritats a mitges i inicio més conflictes, i un dia li vaig dir casi tots els motius que em no m'agraden de la relació... ell va dir que cambiaria pero ho trobo dificil, i igualment, m'he adonat que no estic gaire il·lusionada en el fons de que canvii. Ho podriem haver deixat aquell dia, pero entre que estava molt deprimida i no tenia forces... ell em deia "que vols fer?" i no vaig ser capaç ni de dir un temps o tallar, ni que alguns ratos, quan la conversació anava tensa, si que va dir tipo "pues si penses això no cal ni que seguim" o "potser millor donar-nos un temps", pero no sé com, suposo que per por, jo feia que la conversació tirés cap a seguir junts.
M'entren pors perquè suposo que em fa por estar sola (no tinc amistats pràcticament, ni hobbies), em sento molt comode a la rutina de veuren's certs dies desde fa tant temps, i de fet encara seguim així malgrat tot... es molt dràstic. Vaig a teràpia i almenys m'està movent de la zona de confort però segueixo sent poc clara.
Necesito ajuda perque no puc sortir de la relació.
En base al que us he explicat i la situació, que m'aconselleu per poder acabar d'una forma que estigui segura i que pugui no acabar en conflicte ni tampoc rajantme a ultim moment?
Com ho faig? On és millor dir-li?
Que li podria dir com a motiu, si ja li vaig explicar els motius pero no vam tallar?
Gràcies!
Laura Centellas Data: 18/12/2024 12:08
Hola consultora,
Gràcies per escriure’ns!
Primer de tot dir-te que quan ens sorgeixen tants dubtes, el millor que podem fer per deixar de menjar-nos el cap és prendre una decisió.
Prendre la decisió de deixar-ho us farà mal als dos, més que res perquè us estimeu i esteu acostumats a estar junts, però és lo més normal del món, ja que una part de la vostra vida canviarà i haureu de passar per un dol. El dol apareix quan hi ha una pèrdua, i al deixar a una persona es perd la relació de “nòvios”.
El millor que pots fer és parlar-ne d’una manera assertiva, sense jutjar ni donar les culpes a l’altre persona.
Si tu parles des de el “jo” tot serà més fàcil i segurament la ruptura no serà tant traumàtica.
És molt diferent que et deixin perquè “ja no ets el d’abans” on la culpa l’estem posant sobre l’altre, que et deixin perquè “ja no sento el mateix”, si t’hi fixes, en la segona opció, la responsabilitat recau sobre la persona que ho deixa.
La vida és un constant canvi i si ja t’has plantejat que el que vols és deixar-ho, fins que no ho facis no estaràs tranquil·la, trista però tranquil·la.
Potser encara no trobes el moment ni les paraules, tingues paciència i intenta agafar força i coratge per quan arribi el dia que tinguis claríssim que d’aqui ja no passa.
Intenta avisar amb antelació amb un “m’agradaria parlar amb tu d’una cosa important”, així la persona es prepara per rebre una mala noticia.
Quedeu en un lloc tranquil i explica-li que tens molts dubtes i necessites fer un “paron”, que no el vols perdre perquè t’importa però que ara mateix no vols una relació amorosa.
Espero haver-te ajudat i continua treballant-ho amb la teva psicòloga.
Una abraçada i molta força!
Estrella Dorca – Psicòloga
@estrelladp_psicologa
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
