La vida em supera

Hola,
A veure, el meu problema no és un problema en sí. El que passa és que tot i que respecto els professionals de psicologia i les persones que hi acudeixen, a mi em genera molta desconfiança. Primer vull saber per què fa falta apuntar-ho tot? Crec que és fred i fa sentir que t'estàn analitzant, a més, fa que es perdi el contacte visual, i això dificulta connectar. Tampoc entenc quin és el motiu d'evitar el contacte físic i ser tan poc afectuós. Potser no tots ho fan, però per la meva experiència sí.
Després, no entenc com se suposa que has de tenir confiança amb una persona que no coneixes de res, no saps res de la seva vida, i pot ser totalment contrària als teus valors o fer coses que si sapiguessis no voldries estar al seu costat. I es diu que vosaltres no jutgeu, però com podeu ajudar a una persona que us ha revelat que ha fet segons quines coses? Normalment es pot ajudar deixant les teves opinions a part, però crec que no en tots els casos es pot.
Una altra cosa important és que si ets menor saps que el professional parlarà amb els teus pares, i encara que et digui que és confidencial, bé els hi dira el diagnòstic i el tractament si són els que paguen.
El que vull dir és que està clar que la psicologia és una ciència que ha estudiat moltes coses del comportament i ens ha ajudat a diagnosticar trastorns, entendre coses de la ment i les emocions... estic cursant la optativa de psicologia a 1r de Batx i em sembla interessant, però el que no acabo de veure és la teràpia. Sé que hi ha molts mètodes i molts tipus de psicòlegs, però estic cansada. No puc anar provant, anar gastant els diners com si res, a més, que ja no tinc ganes. Les reflexions m'ha les puc fer jo mateixa.
Potser el que necessito és més un simple suport humà, algú a qui abraçar, on recolzar el meu pes quan no puc més, uns ulls que vegin el que no dic, unes orelles que escoltin, i paraules d'ànim de tant en tant. Aleshores, potser tenint un bon amic els problemes serien més fàcils de portar, i em pregunto, quina diferència hi ha entre un bon amic que validi el que sents i tingui un mínim d'intel·ligència emocional i un psicòleg, a part del coneixement teòric? Si la gent sapigués ser-hi pels seus es reduirien molt les consultes. Per tot això crec que és millor estalviar el temps i els diners i dedicar-se a saber sobre les emocions i a entendre's a un mateix, i si trobes bons suports, vas que xutes. Crec que tot això es pot fer per un mateix. No he notat mai sentir-me millor després de cap sessió ni descubrir res de mi que no sapigués, tampoc he arribat mai a confiar.
No ho sé, potser és per com estar el món, però tinc la sensació que és com un negoci. I repeteixo que entenc que hi ha persones que els hi va bé perquè no es poden escoltar soles, o perquè necessiten medicació pels seus problemes. Però dins de tot això, on queda la gent que simplement necessita algú que el validi, que hi sigui? Els que ens sentim sols i no tenim afecte ni atenció de ningú, què fem? Un psicòleg no ho sopleix.
A tot això, sento que no puc més en res. Que els estudis amb la meva situació familiar són insuportables, que les desgràcies mundials i el patiment m'arrossega pel terra. Em posa malalta veure les notícies. Saber que per moltes ajudes que doni, el meu impacte serà superficial i que cada dia hi ha gent patint, morint de gana, en guerres... i jo no puc fer o casi res. És molt frustrant la situació a València, perquè demostra com és el govern i els polítics, com no fan res i els hi importa molt poc les vides perdudes, però el problema és que això no és ara. Constantment s'estàn violant els drets humans, està morint gent només per questions de territori... No sé, milers de coses més. I com puc ignorar-ho i viure sabent que hi ha aquest patiment sense fer casi res, gaudir de la meva vida si hi ha altres que no poden fer-ho? És que ja no sé què fer. No parlo amb ningú a casa ni a l'institut, només alguns professors em parlen a vegades, i em diuen "sigues positiva", però si pogués ja ho seria. Clar que voldria ser ignorant, no saber res del que està passant, de la corrupció, del món on vivim, ser innocent i viure pensant només amb mi, riure molt més i tot això. Però per què no entén ningú que si pogués ja ho hauria fet? Estic dient que no puc.
Necessito una connexió amb algú, poder obrir-me, compartir el que sento, que no sigui només la música la que em manté aquí. Necessito que algú entengui el que porto dins, mesos de teràpia no ho han fet, i no ho faran, totes les reflexions i l'autoconeixement les puc fer sola. No puc començar de nou una altra vegada, no tinc forces, i sé que no funcionarà, i tampoc puc anar provant mentre es van gastant els diners. El que necessito és sentir a algú amb mi.
No sé què més dir, volia només explicar els meus dubtes sobre la teràpia per saber què penses, però al final ho he acabat treient tot.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!