Malalta de nostàlgia

Hola,
La meva consulta va relacionada amb la meva tutora del curs passat. Feia 4rt d'ESO, i depenia bastant d'ella. Va adoptar un rol bastant maternal amb mi per molts problemes que vaig passar, com la separació dels meus pares durant el curs. El cas és que ja he acabat la ESO i ara estic fent 1r de Batxillerat a una altra escola, ja que a la que anava no hi havia Batxillerat. Mantinc el contacte amb ella, el que passa és que no sé fins a quin punt ho hauria de fer. Em va fer molt de mal despedir-me d'ella, el dia de la graduació ho vaig passar fatal, i a l'hora de despedir-me no vaig poder més. Ella em va abraçar, em va dir que seguiriem en contacte, que volia tenir notícies meves... Li he escrit bastant durant l'estiu, i ella sempre m'ha respost ràpidament i m'ha validat.

El que passa és que ara que ha començat el curs, estic tenint molts problemes. No hi ha la familiaritat que tenia abans a l'altra escola que havia anat sempre. Em falta el carinyo dels professors, els companys de sempre... Sé que amb el temps tot es cura, que puc generar nous records i tal, però no serà mai com abans. Pensar això em trenca completament. Ara fem moltes optatives, no estem tantes hores amb els mateixos companys, per això no crec que pugui crear uns vincles tan forts com els de l'ESO. I els professors són molt distants, sembla que vulguin evitar tocar els alumnes o apropar-se massa. Només n'hi ha un que sembla més simpàtic i es va acostant a les taules per veure com anem, però la resta sembla que visquin al 2020. Els alumnes em cauen bé, però no parlo gaire amb ningú perquè sóc tímida i veig ja els grupets formats i no els vull molestar. Quan van dir de fer grups de treball tothom estava amb els seus companys i jo no, el professor em va haver d'assignar ell el grup, i el va haver de dividir. Elles van fer mala cara perquè per culpa meva es van haver de separar, i això em va saber molt de greu. Sé que no ho van fer amb mala intenció, però em vaig sentir fatal igual.

El cas és que no puc evitar mirar les fotos de la graduació, i se'm eriça la pell, sento una pressió lleu al pit... Vull saber si això és normal. Sé que és comú sentir nostàlgia, però m'estic posant malalta de tanta enyorança. Després, hi ha el cas de la meva extutora, que a part de ser la meva extutora, és psicopedagoga i feia atenció a la diversitat a l'escola i això. M'ha ajudat molt, m'atreveixo a dir que m'ha salvat, que m'ha ajudat en els meus moments més baixos, però el problema és que no sé si hauria de seguir escrivint-li ara. Ella em va escriure preguntant-me com m'havia anat l'inici de curs fa un parell de setmanes. No sabia si dir-li la vetitat, perquè no volia que es preocupés per mi, sé que s'alarma bastant ràpid, i volia que veiés que sóc capaç de superar-ho. Li vaig dir que m'anava adaptant i que en general tot anava bé. Em vaig sentir molt malament després. Com podia estar mentint a la única persona que m'havia ofert fins i tot el que no podia? A més, vaig ser molt freda i tancada. Ella no es va quedar tranquila amb aquesta resposta i em va preguntar si estava bé dos dies després. Jo aquell dia havia discutit molt amb la meva mare, que em va cridar i dir de tot, estava molt malament, i quan vaig llegir el que em va enviar, em vaig deixar portar. Sentia que havia de seguir la intuïció i obrir-me com ho feia abans amb ella. Li vaig escriure un missatge molt llarg bastant dramàtic (condicionat per la intensitat emocional del moment). Aquesta vegada va trigar més a respondre i, quan ho va fer, tot i que va mig validar el que sentia, em va dir que anés fent petits passos per adaptar-me i que havia de mirar el present. Em va semblar una resposta que, tot i que en part tenia raó, fa mal. A més, em va donar els típics consells banals, era casi com un "no n'hi ha per tant" implícit. Era un missatge molt menys afectuós que de costum, sovint fa servir expressions com "bonica", "reina", "una abraçada"... i no ho va fer, encara més estrany que ho fés després de la meva obertura emocional. No sé si li ha passat alguna cosa, perquè em va estranyar molt aquesta resposta d'ella. En el moment vaig pensar que s'havia cansat de mi o que volia evitar que depengui del seu suport, però en el missatge també deia "ja m'aniràs dient com evoluciones", cosa que indica que espera que li torni a escriure, no?

No sé si em respon perquè se sent obligada i pressionada a escriure'm, o ho fa perquè realment li importo i vol saber de mi genuinament. Si és la primera opció, desitjaria que m'ho digués i jo m'apartaria d'ella, perquè tot i el dolor, no vull seguir mantenint el contacte pel simple fet de mentanir-lo i fer que es senti incòmoda i ser una càrrega per ella. L'últim que vull és que pateixi, estic tan agraïda pel suport que em va donar, que vull fer el que ella desitji. Si està millor sense mi, més tranquila i relaxada, deixo d'escriure-li, per molt que ho necessiti i per molt que faci mal. No mantindrem una relació falsa, no on ella estigui incòmoda i em respongui per obligació amb consells buits d'afecte. Si, per contra, a ella li fa feliç que li expliqui coses, jo m'hi tiro de cap. El que passa és que no sé el que vol. Abans, quan feiem tutories, ens miravem als ulls i ella sabia el que estava pensant, i jo sabia que ella es sentia bé ajudant-me, però ara amb la distància tot és més difícil.

El seu últim missatge tampoc és un desastre, però sí que contrasta amb els anteriors, i precisament en aquell moment és quan més afecte necessitava. Ni tan sols va respondre totes les meves preguntes. Hi ha una part de mi que pensa que li ha passat alguna cosa. Ja fa més d'una setmana que em va respondre i no m'ha dit res més, jo tampoc. No la vull pressionar ni li penso exigir res, només faltaria. Ja no sóc la seva alumna. Però estic preocupada, és com si la connexió tan forta que teniem s'estigués refredant, i si ella ho vol així, que m'ho digui i faci més curt el patiment. Però no em puc guiar per un sol missatge, n'hi ha molts d'anteriors prometent suport i disponibilitat i plens d'ànims. Estic en un punt en el que ja no sé què representa que he de fer, si esperar a que em torni a preguntar com vaig per escriure-li, o explicar-li jo igualment, sense esperar que ella m'ho pregunti.

Tot això m'està tornant boja. Quan rebo un missatge seu, sento que s'omple el buit. Quan veig a professores parlant amb alumnes a l'institut, penso en ella. Sento sensacions físiques quan recordo els moments que vaig viure a l'ESO, se'm remouen coses a dins, ho noto, i tot i que té una part de bonic, m'està matant. És normal que em passi això o és massa dolent? Mai havia sentit una connexió tan forta amb algú, i com he dit, ha fet un rol maternal preocupant-se per mi i creient en mi, cosa que no tenia (ni tinc). Sé que això m'ha fet desenvolupar una dependència, però és que no ho vaig poder evitar, ho estava notant i no ho vaig aturar, la vaig deixar entrar al meu món i vaig confiar cegament en ella. I ara em fa mal fins i tot respirar. Primer perquè, encara que mantinguem el contacte, mai res serà com abans, i després perquè, ara mateix, ja no sé si ella vol mantenir aquesta connexió de veritat. I si això sumem que també trobo a faltar les aules, els companys i la resta de professors de l'ESO, encara fa més mal.

Què representa que he de fer? Sento que m'estic trencant.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!