Tinc la sospita de que puc tenir un TCA, ja que menjo molt poc, molt lent, i moltes vegades ho evito entre d’altres coses. Jo se que necesito anar al psicòleg, però al que anava fins ara ha canviat de centre i encara no conec al nou, se suposa que ja hauria d’haver anat, però ni tant sols tinc notícies de quan podré anar.
Les meves sospites de tenir un TCA son cada vegada més grans, específicament, penso que pot ser anorèxia nerviosa o trastorn per evitacio/restricció de la ingesta.
No li he dit als meus pares les meves sospites d’un TCA i se que ho hauria de fer, però prefereixo poder parlar abans amb el psicòleg, realment ho necesito.
Tot això ha acabat fent que m’autolesioni.
Durant la meva vida, alguna cosa així que he fet conscient me’n ha estat donar cops a un peu ferit o fer moviments que se suposa que no puc fer per una lesió.
Aquesta vegada m’he tallat.
M’he tallat els braços. Els dos, sobre tot l’esquerra.
No ho vull fer, però en certa manera m’he sentit millor, i això em fa por.
No m’agrada haver-me sentit millor, perquè se que així es mes probable tornar-hi a fer i no vull.
Em fa por la posibilitat de que es torni una adicció.
En fa por que la gent ho noti.
No vull que em quedin marques.
No vull…
Em fa por.
Que se suposa que diré la setmana que ve a educació física? Jo no aguantar-se tota la classe amb màniga llarga! Que se suposa que diré si em pregunten?!
No vull que em preguntin.
No se que fer.
Tinc por.
No s que fer.
Se que he d’anar al psicòleg i demanar ajuda, però… ni tant sols conec a la persona encara.
I, que dirà la meva xicota? D’enfadara? (Se que això no ho podeu contestar de cap manera)
No vull que els peus pares ho vegin…
Jo se que he de demanar ajuda, i ho faré en quan arribi la nova psicòloga, mentre espero, t’enviare el cúter que faig servir per tallar paper dins d’una capsa de fusta amb clau.
Laura Centellas Data: 14/10/2024 11:39
Hola, moltes gràcies per escriure'ns. Entenc que tota la situació que ens expliques t'està fent patir molt i que ara mateix és difícil i complex tot el que t'està passant. Per una part, crec que és molt positiu que confiïs com ho fas en el psicòleg, segur que quan puguis parlar amb ell o ella et podrà ajudar a calmar tots aquests pensaments i angoixes, però mentrestant i si creus que no pots més, seria molt positiu que ho expliquessis a la família perquè et puguin ajudar. Entenc que fa molta por, però les persones qui més t'estimen són qui més et poden ajudar i donar suport. Autolesionar-se no pot ser una opció, tot el teu entorn que t'estima i t'aprecia segur que et poden ajudar a trobar altres maneres de reduir tot aquest malestar i aquesta angoixa. Però perquè et puguin ajudar els has d'explicar el que et passa. Si ho necessites a l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (telèfon: 93 454 91 09 o al nostre correu electrònic: consulta@acab.org) ens pots contactar i estarem encantats d'escoltar-te i ajudar-te a explicar-ho als pares. El que t'està passant no és culpa teva, i explicar-ho et pot ajudar a viure-ho diferent, a resoldre conflictes i rebaixar els nivells de malestar que pots estar sentint. Esperem la teva trucada o el teu missatge, una abraçada molt gran!
--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de Sergi Lencina, psicòleg expert en alimentació
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
