A punt del col·lapse

Hola,
M'estic saturant molt i no sé què fer. Vaig començar a anar al psicòleg al juliol, he fet 6 sessions de prèvia i la psicòloga va parlar fa uns dies amb els meus pares. Es veu que els hi va dir que considera que hi he d'anar cada setmana perquè sinó és tirar els diners, i als meus pares no els hi va agradar gens. Jo, òbviament, no tindria cap problema en anar-hi cada setmana, però no s'ho poden permetre. A més, estàn molt frustrats per no poder saber el que li explico pel tema de la confidencialitat. Volen que els hi expliqui del que parlem, i jo no, i a més, pressionen molt dient que no veuen cap canvi i em pregunten constantment si crec que m'està servint.

Jo ja em sentia incòmoda amb això, però el dia que va parlar amb els meus pares tot va empitjorar. Era el sant de la meva germana petita, que sempre l'hem celebrat molt, i es van oblidar. Van tornar a casa discutint davant nostre sobre que no es fiaven "d'aquesta dona". Els entenc perquè estan pagant molts diners i no veuen cap canvi ni saben el que està passant i jo no els hi vull dir. Entenc que són els seus diners i no poden assumir que hi vagi cada setmana, som de tirar aigua al shampoo. Jo no sé què penso. Ja no sé si confio en ella, perquè no entenc perquè no ho podria fer cada dues setmanes.

Aleshores aquell dia a la nit, la meva mare va trucar-la per dir-li que no ho podien assumir i menys encara sense veure cap canvi ni saber gaire del que parlem, que anulaven el tractament. Es veu que la psicòloga llavors es va tirar enrere i va dir que com a mínim ho féssim cada dues setmanes, i aleshores la meva mare encara es va enfadar més. Ho entenc perfectament. El que passa és que tinc molts problemes amb la gent de la meva edat, sempre estic sola a classe, al pati, els caps de setmana... Sóc tancada i em costa molt crear vincles amb les persones, fins i tot quan ho faig mantic molts murs emocionals. He estat pensant molt sobre això, i ja no sé si vull canviar-ho o treballar-ho. Sóc com sóc i la gent del meu institut no m'accepta, em diuen coses desagradables i m'aïllen. Sé que jo no col.laboro perquè em costa relacionar-me i això, però s'han passat molt amb mi vàries vegades.

No vull canviar la meva manera de ser, vestir, les persones o les coses que m'agraden per ells. Sé que la teràpia no té aquests objectius, però sí intentar portar-me bé amb ells i intentat parlar i acostar-m'hi, i no vull. Tampoc vull tenir més confiança i comunicació amb els meus pares, perquè sé que si hi torno a confiar em faran mal i que ells volen que sigui d'una altra manera i que segueixi els esteriotips. Per tant, en part, ara que sé quins objectius tenia la psicòloga per mi, si els meus pares em deixessin, no sé si voldria tornar a treballar amb ella. A més, la seva insistència en que ha de ser cada setmana sí o sí i quan la meva mare anula el tractament canviar d'opinió, no m'agrada.

El cas és que ella va fer un diagnòstic i una proposta per tractament, i ara això s'ha quedat a l'aire. Els meus pares m'han dit que si ho necessito molt poden buscar un altre psicòleg menys car, però que els hi he de prometre que els hi explicaré casi tot, i no vull fer això. No vull haver de tornar a començar, fer no sé quantes sessions prèvies cada dues setmanes, esperar a que parli amb els meus pares i els hi digui el tractament... Perquè el temps va passant i no puc més. No tinc forces per començar de nou amb la pressió de que s'han de notar canvis perquè estàn gastant diners i explicar-lis les sessions, em nego. Els hi he dit que no.

El que passa és que acabo de començar el Batxillerat i la gent del meu institut no em vol parlar. És com si tingués una malaltia o algo, ahir sense voler vaig tocar a una nena i es va apartar de sobte dient que l'havia contagiat. I les rialles de la classe, i els comentaris quan faig aportacions a l'aula que no saben... Estic acostumada a això des de petita perquè sempre he estat diferent per moltes raons, i això és el que em porta a desconfiar, però ara ja és insostenible. Ningú em parla, estic sempre sola i ja no sé què fer. Acaba de començar el curs i ja vull que s'acabi. Només els professors parlen amb mi, però em diuen que intenti fer el primer pas i tot això. No entenen la magnitud del que he viscut sempre, i en especial ara.

Què faig? No puc anar a un altre psicòleg amb les condicions dels meus pares, i em fa mandra tornar a començar. La meva germana hauria de deixar l'extraescolar i no li puc fer això. He pensat en anar al meu metge de capçalera i explicar-li, perquè tinc entès que com que tinc 16 anys és confidencial. Què en penseu? És suficient greu perquè em derivi a psicologia? Només ho faria si sé que no parlaran amb els meus pares. Els dies que m'assignessin diria que vaig a donar una volta sola (sinó no s'ho creurien) i ja està. El que passa és que suposo que em donarà cita d'aquí molts dies i potser les sessions serien un cop al mes. El que està clar és que no hauria de patir pels diners. Els psicòlegs de la sanitat pública no haurien de parlar amb els meus pares no?

Necessito parlar amb algú, però ha de ser fora de la família, i com que no tinc amics i els professors si els hi expliqués la magintud real del que passa es comunicarien amb els meus pares, no puc. No vull parlar amb els meus pares ni explicar-lis res, no ho faré, de cap manera poden saber res d'això. Per això he pensat en el metge. No el conec perquè l'última visita que vaig fer encara estava a pediatria. Podria ser un bon moment per coneixe'l i aprofitar per explicar-li no? Fins a quin punt mantenen la confidencialitat (a part de casos de suïcidis, autolesions, drogues...)?

Necessito parlar amb algú perquè sinó col.lapsaré, però no ho poden saber els meus pares, tinc els meus motius. Cada dia anar a l'institut és un desgast horrible, em sento fatal constantment, jutjada i ridiculitzada per les coses que em fan qui sóc. Des de petita he conviscut estan sola, però no amb la negligència d'aquests primers dies de batxillerat. No sé què fer, encara que amb el temps es rebaixi, seguiré estan sola i no vull estar-ho tota la vida. Què li dic al metge? Puc confiar i explicar-li tot? Ho trec tot per fi i em deixo anar i confio en ell? No sé si puc fer-ho. Tinc l'aplicació de la meva salut, he estat llegint moltes coses i tinc entès que amb la meva edat és confidencial, però de veritat? No faré res fins que estigui segura, per molt difícil que sigui la situació. I no em digueu que parli amb els meus pares, això no passarà, no pot passar i sé que són els meus pares però creieu-me que en el meu cas concret tinc motius i no pot ser.

No sé què més dir, agrairia una mica de suport perquè estic tenint dies molts baixos i ja no sé què fer. Ajudeu-me siusplau.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.

Moltes gràcies per la teva consulta!