No vull ser adulta

Hola, moltes gràcies pel servei que feu, ajudeu a molta gent ❤️
Tinc vàries coses que m'estàn tormentant i no sé com gestionar-les. En primer lloc els meus pares, que no estàn bé entre ells. A casa hi ha un ambient de discussions constant que m'afecta molt. El meu pare està tenint problemes de circulació i li aconsellen que deixi de fumar. Ell està molt enganxat i li provoca molt d'estrès no poder fumar, es posa molt nerviós si es deixa el tabac. A més, ara ha acabat les vacances i la feina que té el crema molt. Té molta por al món mèdic i està molt nerviós per proves que s'ha de fer. Tot aquest patiment el transmet a casa amb crits i saltant de seguida. Tampoc vol ajudar en res a casa perquè diu que està passant un moment difícil i l'hem d'entendre.
La meva mare és professora de primària i no para de dir que li anirà fatal a la nova escola que ha entrat perquè "la taxa d'immigració és molt alta i no sé què". Fa comentaris racistes discriminant cultures, religions, orígens... i això ho porto molt malament perquè la discriminació em fa molt de mal. També està molt cremada de la feina i només sap queixar-se. A part d'això, no ajuda gens al meu pare amb la situació que està passant, li diu que és molt aprensiu i no té gens d'empatia per ell. A principis d'estiu, la meva mare va dir que s'apuntava al gimnàs per anar-hi dos dies a la setmana, però no és cert. Està mentint al meu pare i queda amb un excompany de feina, la sento enviar àudios quan torna del "gimnàs", que el meu pare encara no és a casa. No sé si és perquè l'enganya amb ell, però la meva mare riu molt en els àudios i quan torna mai porta la bossa del gimnàs. Crec que ella sap que ho sospito.
El cas és que jo podria ficar-m'hi i preguntar-li, però tinc pànic de la seva reacció i de trencar la família. La meva germana té 10 anys i no li he dit res d'això per evitar problemes. Com he dit, cada vegada és pitjor i la meva mare es passa molt amb el meu pare i ell no s'atreveix a contestar-li fins que explota i li crida molt. També ens crida a la meva germana i a mi quan no està bé. Abans ell no era així. Ara és molt agressiu, i no em refereixo a que ens pegui, ell no ha fet mai això, però intimida molt amb els seus crits. Quan s'enfada, es posa molt vermell, apreta els punys i jo em paralitzo i no sé què fer, tinc por. Fa 6 dies acabaven de discutir molt fort, la meva mare va marxar amb un cop de porta i quan vaig entrar a la cuina per agafar aigua el meu pare em va cridar que què feia allà i li vaig dir que volia agafar aigua. Aleshores va tirar el plat que estava rentant amb fúria a terra. Em vaig quedar parada perquè ens podriem haver fet mal i aquestes conductes agressives no les tenia abans. Ara tinc por de dir-li res perquè ahir discutint amb la meva mare també va tirar un plat a terra. M'impacte molt la violència i no em trec les imatges del cap. Tot i això, crec que si hagués de defensar a algú seria el meu pare, perquè té molts problemes i la meva mare el provoca constantment, sembla que vulgui que cridi. Quan tot estava bé, em portava millor amb el meu pare, crec que és atent i sensible, però ara està canviant molt. Jo podria passar de tot perquè no ho puc controlar, però és mentida. Podria parlar amb el meu pare i explicar-li el que sospito o amb la meva mare i preguntar-li què busca amb la seva actitud cap al meu pare i si l'està enganyant. Jo podria provocar coses. També puc no fer res, com ara, però si la situació no canvia no ho aguantaré més.
Tinc 16 anys i ara començaré el Batxillerat, sóc una persona susceptible als canvis i estic espantada perquè sé que és una etapa molt exigent. Sempre he tret bones notes sense estudiar, però ara que hi haurà tant de temari, no sé si podré seure i estudiar durant hores, mai ho he fet. Tampoc coneixo a ningú, la meva única amiga de l'ESO farà cicles i tinc por d'estar sola. Ja ho he estat a la primària i a l'ESO, però ara m'agradaria no estar-ho, perquè abans tenia a la meva família per explicar-lis coses quan tornava a casa, però ara no puc (no confio en els meus pares perquè crec que els dos tenen una actitud lamentable). Ells són adults, jo no. No puc estar per tot, volen que ajudi a la meva germana amb els estudis que li costen una mica, que faci les tasques que ells "no tenen temps de fer"... i jo no puc amb tot. El que està passant m'afecta i no sé si podré mantenir el ritme amb les notes. Tinc por de seguir sola i sense la meva amiga no sé què faré als patis ni amb qui faré els treballs. La majoria de gent ja em coneixerà i sap que sóc la "rara" i no se'm acostarà. I jo no vull fer el primer pas, em poso nerviosa i, a més, no connecto amb els nens de la meva edat. No m'interessen moltes de les coses típiques de l'edat. Aquest curs he tingut una tutora molt bona que m'ha ajudat molt en relaxar-me en els estudis, m'ha deixat estar amb ella als patis quan estava sola i m'ha encoratjat molt per la nova etapa, però no puc deixar anar. No m'oblido de 4rt d'ESO, de la meva amiga, de la meva tutora enviant-me correus a l'estiu per comprovar que estava bé amb tot el que estava passant a casa... Sempre he pogut amb tot i mai m'han hagut d'ajudar en els estudis ni he donat problemes als professors, però quan han dit de fer parelles he estat sola, als patis he estat sola, els caps de setmana no he sortit mai, ningú més que la meva amiga m'escriu i és perquè li passi els deures. No puc més. M'agrada pensar que al batxillerat hi haurà alguns alumnes nous i potser connectem, o que els professors m'ajudaràn, però i si no? El primer dia és dijous i estic espantada. Quan s'estava acabant el curs van començar els problemes a casa i la meva tutora va ser la única persona amb la que he confiat per explicar-li. Ara ja no serà més la meva tutora i jo no vull seguir enviant-li correus com si ella m'hagués de salvar, perquè tindrà una nova classe, però la segueixo necessitant. Necessito que em digui que tot anirà bé i que m'animi, que m'escolti o em llegeixi sense donar els típics consells i sense jutjar-me. És un desig egoista i per això he decidit no escriure-li més, ja que les seves responsabilitats com a tutora han acabat fa temps, però ella també m'escriu i em pregunta i aleshores no sé què fer. Amb tots els respectes pel meu nou tutor, no crec que pugui ajudar-me ni la meitat que ella, de fet, diuen que a batxillerat els tutors passen bastant dels alumnes. Intento pensar en altres coses i deixar que passi el que hagi de passar, però tinc por d'estar més sola que abans i no anar bé amb els estudis.
I per últim, el meu cosí també té 16 anys i sempre hem tingut una bona relació perquè és bastant soliari com jo i tal. Fa dues setmanes vaig somiar que em deia que es volia suïcidar i jo li agafava la mà perquè no ho fés. Em vaig espantar perquè a la realitat la meva tieta em va dir que no està bé, que es veu lleig i no vol menjar gaire... Sé que és només un somni però com que ell no està bé estic preocupada. Ahir va compartir una story al seu compte privat d'Instagram (on no el segueixen els seus pares) dient que estava fatal, que no volia estar despert però no podia dormir, que té ganes de rendir-se però no ho vol fer... Compartiria el text aquí, però és molt llarg i més o menys ve a dir això. Vaig fer una captura de pantalla per tenir-lo per considerar si li hauria d'ensenyar als seus pares. De moment no ho he fet per no traicionar la nostra confiança, però no m'agrada gens el que deixa entreveure al post. Li he enviat un missatge dient que si vol parlar amb mi el puc escoltar, que no sé com ajudar-lo però que estic aquí. M'ha contestat amb un cor. No crec que es suïcidi, crec que vol deixar clar que no està bé a la gent que el seguim al privat, però el somni em persegueix i ha estat bastant explícit en el post. Tinc la sensació de que si li passa algo serà responsabilitat meva per no haver-ho comunicat a un adult, però si ho faig ell sabrà que he estat jo i no tornara a compartir els seus escrits. No sé què fer.
És una consulta molt llarga però és que no em falten problemes. En resum, el meu problema és que em sento molt sola a la vida i no connecto amb els adolescents. Que no vull començar el Batxillerat perquè crec que no podré amb tot i estaré sola. Que entre els meus propis problemes i preocupacions he d'aguantar els problemes dels meus pares i cuidar la meva germana, he d'aguantar els crits i les imatges dels plats contra el terra se'm repeteixen. Els meus pares no comparteixen els meus valors, fan comentaris homòfobs i racistes, sobretot la meva mare. Em preocupa el meu cosí, els seus pares saben que no està bé però no han vist el text d'Insta que és bastant preocupant tot i que no digui directament que vol acabar amb tot. He de cuidar la meva germana, intentar fer el màxim possible perquè els meus pares no explotin, intentar que el meu cosí m'expliqui el que li passa... i tot això mentre jo tinc les meves preocupacions. A vegades m'agradaria ser la germana petita, ser la ajudada, que algú es preocupi per mi com jo ho faig pels altres, no ho sé, sempre m'ha agradat ajudar a la gent, però jo també necessito aquesta ajuda. El problema és que no confio en les persones. Les cançons d'Oques Grasses m'estan ajudant, com llegir, escriure, veure jugar al Barça... Potser el secret és que no són coses efímeres, sempre hi seran. Potser la seguretat de que puc aferrar-me a aquestes coses fa que les estimi sense por. I potser per això costa tant confiar en les persones, que en qualsevol moment et poden deixar. A més, la gent sovint anima amb un "no n'hi ha per tant" o amb un "sigues positiu", sense saber que és l'últim que vols escoltar quan no estàs bé. Tothom desitja ser escoltat sense judicis però a la vegada tothom minimitza el dolor dels altres sense pensar... En canvi, l'art sembla estar fet per consolar a la gent trencada...
Estic fatal ja ho sé, però no puc fer res. No penso parlar amb els meus pares, no puc. No em puc permetre ajuda psicològica si amb prou feines arribem a finals de mes i la meva única amiga no és una amiga de veritat. No sé què fer, segurament tot acabarà passant i tal però em sento fatal i incompresa en el món. Tinc 16 anys recent fets, hauria d'estar sortint de festa i parlant de roba o jo què sé, gaudint de la vida, però vull tenir 10 anys i còrrer pels camps, com diuen les Oques. Vull ser cuidada i no puc. Estic cansada de ser la nena madura que no necessita ajuda. Em sento petita i vulnerable.
En fi, sento molt tot el text. Escriure m'ajuda, però no sé què fer i m'havia d'explicar. Sempre he pogut sola però ara no sé què passa que no puc parar de tenir baixades. No puc sostenir-ho tot. No vull ser adulta si és això el que significa. No puc.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Estrella Dorca, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!