No sé si és ansietat o trastorn d atracon

Hola, em dic "X", tinc 30 anys, encara em sento adolescent entre cometes. No vaig tenir adolescencia, pq sempre estava sola, marginada i tots quasi tots em feien buçlying d una manera o altre. La infantesa me n havia oblidat, pero fixant m hi mes he descobert que tb em feien una mica de bullying . Algunes persones a la infantesa m havien dit que estava gordeta (aixo no era el bullhing, mho deien amigues, aixi en "conya*, pero era veritat. Sempre m ha agrdat molt menjar. Quan feia 2n de eso estava molt gorda jo em vaig voler aprimAr, vaig anar amb una infermera i ho vaig fer mb, 10kl vaig perdre en un any i tot i aoxi, quan em va donar l alta, vaig aprimarme 5kl mes. Tot i aixi no era com volia ser jo. Total que vaig tornar me a voler aprimar pq me cosina q es mes petita que jo estava amb aixo d aprimarse tb, i jo tb ho volia tornar estar mds prima. Pero quan tenia 19 anys vaig començar anar amb l encara actual psicologa. (Als 12 anys tb vaig estar amb una psicologa que jo havi dit que em volia morir i tenir anorexia) Pero ho vam deixar pq jo no volia anar. Als 19 anys vaig decidir a fer el pas pq una tieta meva va dir a me mare que hauria de relacionarmw amb la gent, pq no se que dir. (Tinc tea, me psico em va dir q tenia tlp pero fa poc em va ezplicar que tenia TEA i tb m havia dit tca pdro esk no n estic segura. Saps pq? Pos quan vaig començar anar amb la psico volia que veigues que estava malment i per aixo vaig començar a menjar moltes porcaries i prpvocarme el vomit, pero no vomitava sempre pq em fwia por dw que em caiguessin les dents i altres problemes. Total que tb als 19 vaig començar a mirar les consultes i vaig veure que molta gent ho feia. Autoleaionar-se. Total que ho vaig comdnçar fwnt amb un plastic com aranyassos. I mws endavant amb lo que talla de la maquineta i tb gillets pero no gaire profund. Crec que la psico es pensava que ho feia ja de fa bastant temps, pero realmdnt ho vaig xomwnçar a fer pq volia que es notes el mwu dolor. Sempre m hw arrepentit de fer lo dels vomits i atracons. Ara tprno a estar molt gorda, fins i tot em vaig engreixar 20 kl mes delbque pesava quan tenia 14 anys o aixins. I continuo aixins i des de llavors vigilava amb el menjar menys quantitats etc. I vaig aconseguir aprimarme llavors vaig aprimarme a 59kl i b la meva altura era massa prima diguem. Em vaig obligar a menjar el menys possible pq volia tenir anorexia, pq se tota la mdrda que es i pot ser molt perillos, pero jo em volia aprimar i ser anorexica. Pero dwspres van tornar els atracons per no menjar sucre ibpoques quantitats de menjar. Va donar la causalitat que estava molt descontrolda i vaig acabar ingressada. Alla van veure que estava "molt prima" em van pesar i havia guanyat pes... De 59 vaig tornar a pesar 60 i pico, suposo que pels atracons tot i que seguia intentant menjar poc. Total que el principi d estar alla anava menjant molt lent etc. Pero esk em venia unes ganes d buççeria que no podia mes i no podia mes. Em van donar lalta el cap d 1 mes I estava gorda, em feia molt fastic i em preguntava pq vaig començar a fer les tonteries, tot pq volia aue veigues que estava malament... (Per cert no volgueu tenir anorexia pq jo nse si vaig arribar a trnirne, pero nse si era de tca o no, pero vaig comencar anar malament fisicament, es a dir, que em feia mal de panxar, no podia pixar, em sentia cansada, i no anava de ventre i ptser mes coses que no recordo. Des dels 19 anys estic fent atracons i vomitar a vegades, com avui. Vull saber si aixo es una tonteria meva, pq tot m ho vaig fer jo, o que tinc ansiwtat o un tca. M ho podeu dir sisplau? Estic desesperada pq em vaig engordant i vigilo amb el menjar i intento fer esport, no menjo sucre intento, pero despres vwnen atracons. Em fa vergonya dirli a ça meva psico tot aixo. Tot m ho he buscat jo...realment no es un tca no?
Gràcies i perdó pel catxo escrit. Segur em deizo mes coses, ah bueno que he fet sobredosis pero nse pq, de medi que prenia, no em volia morir, tot i que açgun cop ho he pensat, pero ara aixo ja no, pero a vegades encara tinc ganes de ferho, pero no se pq.

Hola, moltes gràcies per escriure'ns i explicar-nos tot el que et passa. Des d'aquest espai no podem fer una valoració o diagnòstic de tot això, però el que sí que et podem dir és que tots aquests problemes que ens expliques poden ser greus, i ningú pot voler "patir un TCA", són malalties greus que provoquen un malestar molt gran a la persona com molt bé expliques. Davant d'aquesta situació és molt important parlar-ho amb les persones que tenim a prop i ens estimem perquè ens puguin ajudar o puguin accedir als recursos que siguin necessaris per rebre aquesta ajuda. Alhora, confiar en els professionals que porten el nostre tractament també és essencial per a una bona recuperació. Sovint ens pot semblar que no serveix de res o que no anem pel bon camí, però si seguim les seves indicacions segur que ho estem fent bé. Els TCA són malalties que des de la perspectiva de qui ho pateix no van cada vegada a millor fins que finalment es curen, sinó que tenen moments on sembla que tot va molt millor i altres que al contrari, però són els professionals qui ens porten els que realment veuen el progrés i ens poden ajudar a veure en quin punt estem realment. Per tot el recorregut que ens expliques t'aconsello que ho expliquis tot a la psicòloga i hi confiïs al 100%, ja que amb tota la informació que ens has transmès segur que té més eines per ajudar-te i anar treballant totes aquestes coses que et generen malestar. Pensa que ningú hauria de patir bullying i tothom té dret a poder parlar-ne i adonar-se que NO és culpa seva. També pensa que tots aquests pensaments que a vegades et venen al cap sobre fer-se mal a un mateix no són la solució a res i això sí que és molt important que ho puguis parlar amb el teu entorn. Com t'imagines no és el camí i cal posar-hi remei com més aviat millor. Si sentim angoixa o malestar hi ha moltes altres maneres (molt més efectives) de treballar-ho. Per últim, recorda que, per estimar-nos a nosaltres mateixes, el més important és cuidar-nos i respectar-nos independentment de què pesem. És tan sols un número i la nostra felicitat no pot dependre únicament d'això. Hem d'intentar estar saludables, però això passa, sobretot, per cuidar-nos per dins i per fora, estimant-nos i respectant-nos, no fent coses que ens poden provocar patiment. T'animo que ho puguis explicar a la teva psicòloga i si tens qualsevol dubte saps que ens pots contactar a l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia al nostre telèfon (93 454 91 09) o al nostre correu electrònic: consulta@acab.org. També et recomano que ens puguis seguir al perfil d'Instagram @imaacabemambelstca. Una abraçada i molts ànims bonica!

--



La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de Sergi Lencina, psicòleg expert en alimentació



Moltes gràcies per la teva consulta!