Al final podem sortir de tot (TCA)

Fa anys vaig començar amb restriccions, no picar entre apats perque a casa em van inculcar que no era bo i jo sola vaig reforçar aquesta idea, anar sovint al gym, compensar... Portava així dos anys fins que cap al abril vaig veure que la meva relació amb el menjar era merda, sempre menjava fins a que estava tipa amb exes, i no em feia sentir bé, llavors vaig decidir menjar fins estar comoda i parar.
La idea està genial, però això amb dos setmanes se'n va anar de les mans, vaig començar a dir-me "estas tipa", amb mig plat i a menjr realment poc, i finalment, vaig cometre l'error més gran, descobrir què son les calories, llavors ho vaig començar a comptar TOT, i menjava unes 1200kcal x dia pq pensava q era suficient, tampoc em vaig informar massa la veritat.
Obviament, amb només 2 mesos vaig perdre uns 8 kilos i pesant-ne 52 en un principi vaig arribar als 44. Ara veig el 44 i hem fa por. En fin, el meu coco era cada cop pijtor, amb amics, pensava en menjar, a l'insti, a tot arreu, llavors vaig decidir q això havia de canviar, estava farta de que tot fos sobre menjar.
Vaig començar a menjar més, però sempre compensant amb esport i contant calories. Continuva en el fons en el mateix bucle. Però a principis de juliol em va arribar la "Gana Extrema" i aqui ja vaig dir, saps que, a la merda, la meva vida es més que estar prima o tenir aquest cos hostia. Vaig començar a respondre-la a menjar bastant més i no comptar calories (pq m'hagues mort, q menjava comun cavall), la vaig respondre i he tornat a guanyar pes, bastant uns 4 kilos, però que bé que ha sentat mare meva, ara penso molt en menjar, encara si, pero la meva vida n es basa en ell. Cada cop va disminuint aquesta gana extrema, ara només nececito un apat per atipar-me, abans repetia 3 cops de tot, un dia em vaig sopar un bocata de baguette i encara vaig menjar tres coses més (ara fa gracia, en aquell moment casi moro de l'ansietat). També vaig estar unfladisima, cada cop menys també.
Ara ja menjo més o menys normal, alguns dies la gana també és enorme, però res a comparar. Ahir després de sopar em vaig posar molt trista i com negitosa, i després de molt pensar vaig veure que era pq m'estava donant compte que s'havien acabat les resticcions per sempre, i que potser guanyaria pes i que no pasava res (enserio, no passarà res).
Ho saben dos persones, dos amigues que van tenir bulimia, una que li vaig preguntar quan em va marxar la regla si també li havia pasat a ella (em va amenaçar amb parlar amb la meva familia i en dir-ho i em vaig cagar), l'altra li ho vaig dir fa tres dies quan vaig estar a punt de fer-me vomitar, pero a més de fer això vaig parlar amb ella, perquè si algú sabia que tenia algo i que m'estava recuperant era més dificl tirar la tovallola (toma TCA, aquella ronda la vaig guanyar jo), la segona hem va escoltar, em va dir que parles amb ella sempre que anes a fer algo o que ho nececites i em va dir la frase que em repeteixo des de llavors "Menja el que nececitis, és el moment de sanar ja, t'has de posar forta". La meva mare em deia que se m'havia posat "Cuerpazo" i m'enfadava molt amb ella. La mare d'una amiga que em coneix des de sempre em va dir una cosa que em va ajudar molt "Menja, un cos com el que tenies abans, allò si que era bonic, ara ja ni llueix, amb lo prima que estas".
Avui he tingut gana fisica alo de notar-ho a la panxa des del dia de sant jordi que no en tenia.
Basicament envio aquest missatge amb dos intencions.
1. Preguntar que he de fer si en algun moment torno a les dinamiques d'abans (que ara mateix veig imposible, estic avançant molt) i si això es un TCA osigui si hagues pogut a ser un diagnostic o només un inici.
si
2. Per als que ho llegeixen i volen sortir d'aquest bucle: TOT S'ACABA, ara potser ho veieu dificil si llegiu això, "Guanyar pes", "No comptar", si, podeu, enserio, paset a paset que Roma no es va fer en un dia. I fareu el click i això si que és en un dia, i arribarà. I el teu cos d'ara es una merda si no pots quedar sense pensar en menjar, o si has de comptar-ho tot, enserio, millor amb kilos de més que sense vida.

Hola maca! Moltes gràcies per compartir-nos la teva història i el que has viscut aquests darrers anys, sabem que no és gens fàcil i has estat molt valenta confessant-nos tota aquesta situació. Ens comentes que vas començar a desenvolupar una difícil relació amb el menjar i obsessionar-te amb les calories dels aliments i que en tot això, has tingut moments en què sembla que no et neguitejava tant i d'altres que sí. Tot i que creus que estàs molt millor, afirmes que encara penses molt en el menjar, i encara que no t'ho sembli, això segur que et genera molta incomoditat, et fa patir i el més important, deixes de pensar en coses més interessants! Comentes que vas parlar-ho amb dues amigues, una de les quals creus que va ajudar-te, però és crucial que també ho puguis parlar amb algun adult amb qui tinguis confiança. Pensa que tot i que creguis que ara ho tens més controlat, podria no ser així i hauria de valorar-ho un especialista. Si vols, juntament amb aquest adult, podeu trucar-nos a l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia i parlem amb més calma (el telèfon és el (93 454 91 09). Per altra banda, t'animo al fet que si la teva mare o qualsevol altra persona fa un comentari que no t'agrada, siguis capaç de fer-li-ho saber perquè no continuï fent-ho. Segur que la teva mare, com no coneix el calvari que has passat en relació amb el menjar, fa aquest comentari sense cap mala intenció, però és important que sàpiga que no t'ajuda. Prioritza sempre cuidar-te i respectar-te i posar límits quan alguna persona et fa mal. I per acabar, moltes gràcies per animar a totes aquelles persones que poden estar passant una situació similar a la teva, està clar que amb voluntat, i confiant en l'ajuda dels especialistes, d'un TCA se'n pot SORTIR. Una abraçada molt forta i esperem la vostra trucada!

--



La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport d'Anna Figuer, psicòloga experta en alimentació. 



Moltes gràcies per la teva consulta!