Impotència

Hola,
Em passa que pateixo molt, massa. Quan veig les notícies em poso malalta i sento molta impotència. No em crec que no pugui fer res. Cada vegada que ho he passat bé, recordo tota la gent que està patint i em sento culpable. Com podem estar vivint tan tranquils deixant que la gent es mori de gana i que caiguin bombes? No ho entenc. És a dir, com podem ser feliços mentre que hi ha gent que no ho és? No som éssers empàtics? No es tracta de xifres, (que són moltes) encara que fossin molts pocs els que patissin, jo també ho faria. No puc estar tranquila sabent les coses que passen. I la gent sembla que ja estigui acostumada i no li impacta tant, perquè? Han fet murs per protegir-se? És que jo no puc fer.ho. Encara que no vegi les notícies, les converses que tenen els adults del meu voltant em recorden el que està passant. També aquest any a l'escola s'ha ajuntat que hem llegit el diari d'Ana Frank, hem estudiat la Primera Guerra Mundial, hem llegit "Animal farm", hem parlat de corrupció, del canvi climàtic... Ja sabia que el món és un desastre, però ara, amb les guerres que sonen més, em pregunto perquè no es parla d'altres guerres que també estàn passant. Hi ha tantes coses fora de lloc, hi ha tanta gent que necessita ajuda, i ja no per les guerres o la pobresa, parlo de salut mental, d'assetjament, de soledat... Tinc un problema, perquè tots aconsegueixen aïllar-se del dolor del món i viure les seves vides, però jo no. No puc. La vida és molt injusta i cruel. He intentat col·laborar en voluntariats i les coses típiques de campanyes de recollida d'aliments i juguines, però no funciona. Sé que a algú podré ajudar, però no és suficient. No podré arribar a tothom, i encara que en uns anys es puguin acabar les guerres, no podré tornar les vides que s'han emportat. Em fa molta ràbia. I sé que és problema meu, que hauria de separar el que puc controlar del que no, però és que si volguessim podriem parar-ho. Només fa falta que els de dalt es posin d'acord, però no ho faran mai, sembla que no tinguin sentiments, que no els importi res. Què puc fer? És que no puc ser feliç si tots no ho som. He pensat en recòrrer a ajuda psicològica perquè aquests pensaments no em deixen, però també penso que al final què passaria? El món no el canviaràn, em poden donar eines per gestionar el patiment, per distreure'm, però això no funcionarà, no m'engayaràn, perquè en el fons sempre sabré la veritat.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.

Moltes gràcies per la teva consulta!