Hola, moltes gràcies per explicar-nos-ho. Entenc que és una situació difícil per a tu. Vols ajudar la teva amiga, però creus que pot reaccionar malament o que serà complicat trobar el moment adient per parlar d'aquest tema. En primer lloc, pensa que un TCA fa que a vegades ens distanciem, tinguem canvis d'humor i un estat d'ànim molt variable. Tingues en compte que és la malaltia qui fa tot això, no la teva amiga. A l'hora de parlar-ne amb ella, si creus que pot no agradar-li, pots intentar d'oferir-te per si mai et necessita, per exemple: "si alguna vegada necessites parlar d'alguna cosa, jo sóc aquí". No cal preguntar-li per res en concret, ni oferir-te per parlar d'aquell tema. Si com a amiga estàs al seu costat i li fas saber que hi ets pel que et necessiti segur que en algun moment te'n parlarà. D'altra banda, si un cop en parleu t'adones que encara passa o que potser la situació és més greu has d'animar-la a explicar-ho a un adult (i si no vol, explicar-ho tu). Mitjançant l'adult és com podem arribar a solucionar aquests problemes el més ràpid possible. Sols i soles és molt difícil que això se solucioni. Recorda que si fos el cas, ho faries per tal d'ajudar-la, i no hi hauria millor demostració d'una bona amistat que animar-la a explicar-ho i si no vol, fer-ho tu. Moltes gràcies i una abraçada ben forta!
--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de Sergi Lencina, psicòleg expert en alimentació
Moltes gràcies per la teva consulta!
