tinc algun problema?

Hola, primer de tot donar-vos les gràcies per fer aquests consultoris i ajudar als joves de Catalunya amb els seus dubtes.En segon lloc, fa uns dos dies vaig viure una situació una mica difícil. La meva germana petita amb la qual m'emporto un any, va intentar suïcidar-se. Ara ella ja està bé (bé, més o menys, ja m'enteneu). Jo amb ella tinc molta connexió, la relació és bona i ens estimem molt les dues. La cosa és que ella té depressió i un TCA, i fins al moment no havia intentat suïcidar-se. Davant d'això, com és normal, la meva mare i jo ens vam preocupar moltíssim. Però ara que sabem que està viva i que està bé físicament, jo no em sento trista. La meva mare i el meu pare sí que ho estan. La meva mare, quan no està davant ma germana, està tota l'estona plorant i se sent culpable, i el meu pare sent ràbia amb la situació i també se sent trist. El problema és que jo no em sento trista, i aparentment semblo feliç. Ahir vaig sortir a donar una volta amb ma germana (perquè no estigués tota l'estona pensant i sobrepensant) i jo no parava de fer bromes i ensenyar-li vídeos graciosos i coses així (al final vaig aconseguir que estigués tot el matí fent bromes i rient-se ella també). La meva mare li va preguntar a la psicòloga de ma germana si era normal que jo estigués "feliç" i no vaig poder escoltar la resposta, però em preocupa que tothom estigui trist i jo sembli que no pugui estar-ho. Tinc algun problema? Vull dir, és normal que davant d'una situació com aquesta no estigui trista o plorant com els altres? És un mecanisme de defensa o alguna cosa així, o és que soc psicòpata? És que em sento culpable perquè podria haver perdut a ma germana per sempre, i tot i així no sento emocions "negatives".Perdó si ho he fet massa llarg, no sabia com explicar-me massa bé. No sé si podríem resoldre el meu dubte, però estaria molt agraïda, si us plau. Gràcies d'avançada. Una abraçada.

Hola, moltes gràcies per compartir-ho amb nosaltres. En primer lloc, aclarir-te que no has fet res malament, cadascú viu un mateix esdeveniment de diferents maneres i, a vegades, per tal de poder ajudar l'altra persona fem coses o traiem energia d'on sembla que no n'hi ha. Vull dir que tu, segons expliques, estàs alegre i transmets felicitat per tal d'ajudar a la teva germana i segur que ella ho rep. Per aquesta part no tinguis cap dubte que si la fas riure i les estones amb tu són positives segur que això l'està ajudant. Tot i així, és important que tu també busquis espais i persones on puguis expressar com et sents. Pot passar que per tal d'ajudar i animar altres persones no expressem el que sentim i arribat a cert punt podem pensar que no ho sentim així. Seria bo que et permetessis expressar tot el que sents, sigui el que sigui. Potser una bona amistat, un familiar o fins i tot un professional de la salut pot ser aquesta persona amb qui poder parlar de tot això. D'altra banda, imagino que per tal com ho descrius que la teva germana està en mans de professionals, és important que confieu en ells i que tota la família es pugui implicar en aquest procés, sempre recordant que la culpa no és un bon company de viatge. De totes maneres i pel que fa al TCA et deixo el nostre contacte (Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia 93 454 91 09) per si tu i la teva família ens voleu contactar i us podem ajudar d'alguna manera. Moltes gràcies, molts ànims i una abraçada molt forta!

--



La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de Sergi Lencina, psicòleg expert en alimentació



Moltes gràcies per la teva consulta!