Necessito algú que m'ajudi

Hola,

No és la primera vegada que us escric, a mitjans de març us vaig comentar que estava molt perduda amb la decisió de triar batxillerat o cicles formatius. També us vaig comentar que havia tingut problemes amb la meva família i que a partir del meu aniversari tot es va torçar. Després, a setmana santa us vaig dir que tenia molta por i tristesa, que no volia acabar la ESO, que no volia passar un estiu amb un buit i preocupada pel nou curs...

La veritat és que algunes d'aquestes preocupacions han disminuït una mica, però també n'han sorgit d'altres. He anat parlant amb la meva tutora, que a més és psicopedagoga i sempre m'ha dit que està allà per ajudar-me, però clar, jo no vull que assumeixi responsabilitats que no li toquen, és a dir, és la meva tutora, no la meva psicòloga. De totes maneres, és la persona que més sap de tot el que estic passant del món, de fet, és la única amb qui parlo dels meus problemes.

Només tinc dues amigues i tenim una relació bastant superficial, acostumo a escoltar els seus problemes, però no connectem gaire i no em sento còmoda per parlar amb elles sobre els meus sentiments. I amb els meus pares no em parlo. A més, ja tenen suficients problemes ells dos com per estar per mi. Jo tampoc vull parlar amb ells, no m'escolten quan parlo, criden, invaliditzen les emocions... Estant passant per un mal moment, no els hi agraden les feines que tenen i només pensen en la jubilació. Però encara els hi queden uns 10 anys. Descarreguen l'energia negativa a casa amb discussions i comentaris molt fora de lloc. Crec que no s'aguanten l'un a l'altre i que no s'estimen. Sé que són grans, però no és culpa meva que vagin decidir tenir fills tan tard i ara no tinguin ganes d'estar per nosaltres. Jo ara puc tirar una mica sola i vaig tenir una infància on em vaig sentir cuidada, però la meva germana té 10 anys i els meus pares hi passen bastant.

Jo absorbeixo tota l'energia negativa que hi ha al meu voltant. Em fa sentir fatal i em poso els auriculars per no sentir-los, però a vegades criden tant que ni això és suficient. Quan els meus pares discuteixen he de consolar a la meva germana, a més, últimament cap dels meus pares té temps per ajudar-la, i sóc jo que la vaig a buscar a la tarda a l'escola, qui l'ajuda amb els deures, qui li recorda les coses que ha de portar, qui li prepara l'esmorzar, qui escolta els seus problemes... Ella m'explica les coses que li passen a mi i em sembla que no ho passa gens bé a l'escola. Un dia portava un xiclet enganxat al cabell i em va dir que no sabia d'on havia sortit, vaig haver de tallar-li una part del cabell per treure-li. Un altre dia em va comentar que s'havia presentat com a candidata a delegada del trimestre i li van tirar papers mentre feia el discurs, a més, va tenir 0 vots. No vull alarmar-me, però tot això no em fa gaire bona impressió, encara que ella em digui que no té problemes a l'escola. La veritat és que no sé com actuar davant aquesta situació.

No em parlo amb els meus pares des de que en una discussió un dels dos va tirar alguna cosa al terra per desfogar-se. Quan vam sentir l'impacte des de l'habitació, la meva germana va començar a plorar tant que vaig decidir que anessim a casa els meus avis, que està a 5 minuts de casa nostra. Vaig deixar un missatge de whastsapp i vam marxar sense dir res. Vam passar-hi tot el cap de setmana, però els hi vaig dir als meus avis que veniem per estar amb ells, no els hi vaig comentar el que va passar. Tenen 92 i 93 anys, el meu avi no hi toca gaire i no podia explicar-li a la meva àvia el que havia passat. Ells no en saben res. Ningú en sap res, només tinc un tiet que és més gran que el meu pare que veig un cop a l'any, pràcticament no tinc més familiars, la resta són familiars molt llunyans que no veig casi mai.

Amb tot això jo ho estic passant fatal. Em sento molt sola, a casa només parlo amb la meva germana i tampoc puc explicar-li tot el que em passa a una nena de 10 anys, a més, ella ja pateix suficient. La meva tutora sempre que pot em pregunta com vaig i em recorda que està aquí pel que necessiti, li agraeixo molt, perquè tot i que la seva feina inclou ajudar als alumnes, ella s'ha implicat de veritat amb la meva situació. El problema és que no puc fer tutories amb ella cada setmana, sé que si li demano em dirà que sí, però penso que no és la seva feina estar tan pendent de mi, a més, no em puc perdre tantes classes. A part, quan s'acabi el curs ja no la veuré més, i a les hores sí que ja no podré parlar amb ningú. Ja vaig dir que em feia molta pena acabar la ESO i que no volia deixar enrere les aules, els companys, els professors i sobretot la meva tutora, que no sé què hauria fet sense ella. Pensar que no tornarà a ser la meva tutora em fa molt de mal. És la única persona que sap de què va el que estic passant, però tampoc li he explicat tot. Hi ha coses que no li he explicat per no alarmar-la massa, he de minimitzar algunes coses i això vol dir que no puc ser 100% sincera amb ella. Em preocupa que decideixi parlar amb els meus pares o algun cosa així. No vaig ser sincera amb els meus avis, no ho puc ser del tot amb la meva tutora, no ho sóc amb la meva germana perquè no sàpiga que ho estic passant tan malament, no sóc sincera amb les meves amigues quan em pregunten com estic, no em parlo amb els meus pares i no saben res del que em preocupa ni res sobre mi en general... No puc ser sincera amb ningú, ni tan sols amb la meva tutora.

Només ser que vull tornar a ser petita, qualsevol temps passat va ser millor. Tinc 16 anys i no arribo a tot. Les feines de l'escola, les tasques de casa que no fa ningú, la meva germana... Voldria que algú em cuidi com jo cuido a la meva germana i no tenir tantes responsabilitats. És una situació molt dura i sóc com una esponja que xucla l'energia del meu entorn, sento que no puc més. La meva tutora diu que sóc una persona altament sensible, i crec que té raò, mai m'han agradat els entorn sorollosos, les multituds, les llums fortes, els sons de cotxes o motos, les sirenes, les olors fortes com el tabac o els ambientadors, les escenes de violència, la música alta, la roba ajustada, teixits incòmodes i una infinitat de coses més. Això fa que amb 16 anys no hagi anat mai a una festa, ni a discoteques, ni a barraques, ni a res similar. Tampoc he donat cap petó ni tan sols he pensat en tenir relacions amoroses ni sento que m'hagi agradat mai ningú, de fet, encara no sé ni la meva orientació sexual. Sempre porto dessuadores, sé poc sobre les coses de moda, no sé res sobre maquillatge... No sé si tot això és un problema, però em fa sentir diferent al meu voltant, és com que no encaixo. Fa dos anys jo encara veia Doraemon, i ara estic assumint responsabilitats que potser no em toquen per la meva edat, però en el fons encara em sento com una nena. Està clar que el món no està fet per persones com jo, perquè no puc veure ni les notícies. La meva iaia, quan vivia, sempre em deia "estás més hecha para el cielo que para la tierra", o "eres un ser de luz" i coses així que jo no entenia. Ara les entenc.

No sé com viure amb aquesta sensibilitat a tot, sento que mentre hi hagi algú en el món que pateix, jo també ho faré. A vegades m'agradaria deixar de sentir, odio el gust de l'alcohol, però sinó probablament ja m'hi hauria enganxat. Quan era petita em deien coses com "no és per tant", "t'ho prens massa a pit", "ets una exagerada", "ploramiques"... Vaig deixar de compartir el que sentia amb els meus pares i a l'escola a finals de primària. Els meus pares mai van veure bé que fos tan sensible, em deien que era de vidre i que així no podia anar pel món. Algun professor també em va fer algun comentari de l'estil. Em vaig començar a refugiar en la lectura, l'escriptura, la música, els concursos musicals... No he deixat mai de sentir, però he intentat que ningú em fes mal. La meva tutora m'ha fet veure moltes coses i m'ha donat un espai on sentir-me lliure per expressar-me, però aquests últims dies no estic parlant gaire amb ella perquè no vull que es preocupi massa i també vull començar a intentar sobreviure sense ella per preparar-me per estar sense ella a partir de l'estiu.

Segurament necessitaria poder parlar amb un psicòleg, però econòmicament sé que els meus pares no s'ho poden permetre, a més, no tinc la confiança per demanar-lis, ni tan sols em parlo amb ells, i no sé quan podré tornar a fer-ho, però cada dia que passa em sento més lluny d'ells i més incapaç de recuperar la comunicació. Vaig pensar en demanar si podia parlar amb la pisicòloga de l'institut, però porta molts mesos de baixa i ho està cobrint la meva tutora. La pregunta suposo que és molt clara, què puc fer per frenar el dolor? Tinc por al futur, al setembre hauré de començar batxillerat, que ho vaig escollir pressionada pels meus pares, i no sé si coneixaré a gent nova o si estaré molt sola. Tampoc sé si seguiré tan bé com ara acadèmicament o la pressió podrà amb mi. Quan acabi batxillerat tampoc sé a on aniré, perquè no sé qui vull ser. M'agradaria ajudar a la gent, millorar una mica el món, o potser estudiar la ment, no ho tinc clar.

Mai m'havia sentit tan saturada, i aquest estiu pot ser un horror, dies buits, amb pena pel que deixo enrere i amb por pel que vindrà, sense saber què fer... No ho vull ni pensar.
Porto molts dies dormint poc, a vegades sento un xiulet a les orelles, tinc malestar a l'estòmac, a vegades sento que em falta l'aire... És tot un conjunt de símptomes que són molt clars. No sé què he de fer, sé que hi ha línies d'ajuda i aquestes coses, però sóc menor, no vull que ho sàpiguen els meus pares... En fi. Tampoc sé si aprofitar el temps que em queda amb la meva tutora explicant-li tot, cosa que farà que sigui més dur deixar de parlar amb ella a final de curs o fer com ara, preparant-me a poc a poc per amortitzar el dolor. Em sap greu fer això perquè ella sap que no tinc ningú amb qui parlar i intenta arrencar-me les paraules per saber com evoluciona la situació. Crec que s'està donant compte del que estic fent i em fa molt de mal fer això, però entregar-me totalment a ella desesparada tampoc sé si solucionarà res. Què faig?

Sentir amb tanta intensitat em porta més problemes que altra cosa, la societat no està feta perquè siguem sensibles, sinó perquè aguantem les situacions que ens posa aquesta vida. El divendres van venir a fer-nos una xerrada sobre mobilitat reduïda i van posar un vídeo d'accidents, vaig haver de sortir de l'aula. La meva tutora em va venir a buscar i em va fer preguntes de com estava, però estava tan bloquejada que no em surtia ni la veu. Escrivint puc expressar mil coses, però parlar em costa, de fet no parlo massa, ara menys encara. En aquell moment només era capaç d'assentir i no li vaig poder parlar. Va haver de marxar a fer classe a una altra classe i estava molt preocupada per mi perquè no li contestava i no volia deixar-me sola, però al veure que no estava per parlar se'n va haver d'anar. Quan vaig estar millor la vaig buscar, però no la vaig trobar. No l'he vist des d'aquell moment (matí del divendres) i avui és diumenge, vaig pensar en escriure-li un correu explicant que em vaig bloquejar, però no m'he atrevit a enviar-lo. Demà (dilluns) tenim classe de valors amb ella, però no sé si m'atreviré a parlar-li després de no haver-li dit res des del divendres. A més, demà és el seu aniversari, però el següent dia que tenim classe amb ella és el dimecres i no sé si podré esperar tant. Quan llegiu aquesta consulta tot això segurament ja haurà passat, perquè potser és ella la que ve a parlar amb mi i tot.

A mi tot això també m'està afectant en tenir menys ganes de fer coses, però les ganes d'anar a classe han pujat. Prefereixo estar a l'escola, on no hi ha crits i puc estar més tranquila, distreient-me una mica. A més, sé que la meva tutora sempre està allà si la necessito i em donen ganes d'anar a classe només perquè sé que ella hi és i em pot ajudar, és com una addicció perquè ningú em dona aquesta atenció, i és davant la única persona que puc ser una nena i mostrar-me vulnerable. Però ella no hi serà sempre, i això fa que dubti de compartir les coses amb ella.

És una consulta molt estranya, llarga, potser bastant preocupant i on explico moltes coses diferents, però si em podeu orientar una mica estaria molt agraïda, perquè les coses no milloren i cada cop s'acosta més el final de curs. Però no patiu per mi, estaré bé.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!