Estic perduda

Hola,
Acabo de fer 16 anys i sento que aquesta setmana ha estat un desastre. Començant pel fet que mai m'ha agradat créixer, veia a tothom dient que volia ser gran i jo des de petita ja deia que a mi això no em feia gràcia. Normalment trec notes molt altes, i aquesta setmana he tret resultats bastant per sota del que acostumo a treure, a més, no m'he trobat gaire bé de l'estòmac. Els meus pares tenien l'entrevista amb la meva tutora i estava molt nerviosa, tenia com nàusees. He de decidir d'aquí poc si vull fer batxillerat o cicles formatius i no ho tinc gens clar, per una part, és cert que trec bones notes i que un batxillerat és un camí més curt per arribar a fer una carrera, que segurament n'acabaré fent una, però per l'altre part, estic molt cansada d'estudiar tant i sento que la pressió del batxillerat podrà amb mi. Haver de fer un treball de recerca, la selectivitat, cada setmana exàmens... Sento que les meves notes baixaràn molt i no sé si podré mantenir el ritme, no tinc l'hàbit d'estudiar gaire. En un cicle formatiu potser podria anar amb més calma i disfrutar més del camí, però no sabria quin fer, perquè no n'hi ha cap que m'interessi massa, i sento que no estic preparada pel món laboral, i en una FP es fan moltes pràctiques. Tinc nostàlgia anticipada de quan s'acabi 4rt d'ESO, em fa pena pensar que no tornaré a veure a la meva tutora ni als meus companys cada dia. Tinc por d'anar a una classe nova amb professors que em tractaran com a molt gran, la veritat, jo no em sento com si tingués 16 anys, no faig res del que representa que hauria de fer amb aquesta edat. L'entrevista de la tutora amb els meus pares va anar bé, però els meus pares estàn molt enfocats amb que he de fer batxillerat i no volen sentir-me parlar sobre FP. He parlat amb ells, però és que no es pot, perquè només volen parlar ells i criden, a mi no m'escolten. Entenc que volen el millor per mi, però m'agradaria que ells m'escoltessin més. Ara tinc ganes de fer FP només com per fastidiar-los, òbviament si ho trio no ho faré per això, però és com que em fan ràbia. Li vaig comentar a la tutora que no m'escoltaven gaire i ella els hi devia dir, perquè el dia de l'entrevista quan vaig tornar a casa no em parlaven. No em vam dir ni una paraula. El dia seguent vam acabar a crits, per part d'ells, jo no m'atreveixo a cridar-los. Es senten decepcionats de que li vagi dir a la tutora que no tinc gaire confiança amb ells, però és que és precisament aquesta actitud la que em fa perdre la confiança. Crec que deixar-me de parlar durant un dia és una actitud molt poc madura i que jo vagi haver d'acabar demanant perdó quan no sóc l'adulta em sembla bastant fort. En general la manera de gestionar els problemes que tenen els meus pares em sembla lamentable. Sento que no puc escollir el meu futur lliurement, i a més, no tinc ni idea de què escollir. Ara, cada cop que surt el tema del futur i tot això a la classe, sento com vertigen, no sé, vam anar al saló de l'ensenyament amb la classe i encara estic més liada. La veritat és que crec que tot aquest estrés m'està afectant anímicament i físicament, també a tots els examens d'aquesta setmana. Ha estat un desastre de setmana i ni tan sols el dia del meu aniversari hi va haver pau a casa meva. El meu pare està deixant de fumar i la meva mare ha de fer les avaluacions dels seus alumnes, entenc que estàn més estressats, però jo he passat una setmana horrorosa, no havia tingut mai tants exmanens en una sola setmana i mai m'havien anat tant malament, a la classe he estat com absent i em trobo malament. No sé què he de fer, crec que parlar amb la meva tutora m'ajuda, però no sé si puc parlar amb ella amb seguretat de que no els hi digui les coses als meus pares. La veritat no sé què fer i em sento bastant perduda. Sóc molt feliç a l'escola i en general amb la família també, però aquesta setmana tot s'ha torçat i no sé si això acabarà bé. Tinc la sensació de que s'acosta una tormenta. Jo nomé vull tornar a tenir 10 anys i viure sense preocupacions ni obligacions. Alguna idea de què puc fer?

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.


Moltes gràcies per la teva consulta!