El meu pare és una persona complicada, penso que segons quines coses, té un caràcter que no assumeixo, és a dir, a vegades no em puc creure el que fa o diu. Una part d'això és a causa del seu passat, dels problemes que va tenir a casa amb el seu pare i amb el seu cunyat.
Per aquesta raó em fa molta ràbia, perquè la meva mare i jo no en tenim la culpa i no ho hauria de pagar amb nosaltres.
La meva relació amb ell acostuma a ser freda, perquè ja no tinc ganes d'intentar tenir una relació pare filla. La meva mare també pensa com jo, evidentment que li sap greu, però també ho dóna per perdut.
Ella em va dir que se'l continua estimant, però simplement l'aguanta i mai fan plans junts, és a dir, per exemple, totes les meves amigues sempre tenen casa sola algun pont i jo mai. Llavors, en el meu cas, ma mare surt amb les seves amigues poc i mon pare sempre es queda a casa, ell diu que té coses a fer, però en realitat és perquè no té amics i en el fons és nota que ningú del poble el soporta.
Mon pare és una persona que sempre sempre vol tenir la raó, és pensa que ho sap tot i li encanta dir-nos tot el que hem de fer, sempre està al damunt de les coses i es creu que només ho pot fer tot ell. És bastant xulo, avar (està molt bé estalviar, però ell ho és fins al punt de no voler fer mai plans), gens empàtic, no té nidea del que faig i jo mai li explico perquè sé que no li importa.
I el més important, mai desconnecta de la feina i sempre pensa en això i en les obres que fa a casa (ell és camioner, quan s'avorreix fa obres a casa, és mira els cotxes que tenim...). Aleshores sempre ens diu que nosaltres mai fem res, que ell sol ho ha de fer tot, quan ningú li ha demanat que fés allò, simplement ho fa per gust.
Per últim, vull dir que me'n recordo de mil moment ens els que ens ho va fer passar malament, he plorat molts cops. Però és que si ho expliqués tot no acabaria mai.
Dos moments en concret em van marcar molt, un va ser quan va arribar de la feina per la nit i ma mare no tenia el dinar preparat que s'havia d'emportar l'endemà, llavors ell la va renyar i ma mare va marxar plorant.
El segon va ser quan era petita, em vaig posar a plorar perquè no em feia cas i ell em va enviar a l'entrada, ma mare al'arribar de treballar em va trobar sola i gelada de fred allà.
Llavors amb tot això, no se què fer i cada dia em costa més aguantar. No vull tornar a parlar amb ell perquè no ho entendrà, al contrari, em cridarà i em dirà que el critico i no aprecio el que fa, de veritat que sembla que tingués la ment d'un nen de deu anys.
Gràcies per llegir-lo, de veritat🫶🏻
És una cosa molt privada per mi i penso que per això, alguns aspectes de la meva personalitat són com són.
Laura Centellas Data: 30/10/2023 10:59
Hola!
Gràcies per escriure'ns i compartir els teus sentiments. És molt dur el que estàs explicant i és veritat que durant l'adolescència és quan te n'adones que els teus pares no son perfectes. I, de cop, ets capaç de veure els seus errors o de pensar coses diferents.
I, en el teu cas, sembla que també hi ha un malestar molt generalitzat a casa teva. La teva mare ha decidit aquest camí: quedar-se en aquesta relació i acceptar-la així. I tu has de decidir què vols fer.
El teu pare és així. I tu has de veure què et fa sentir millor: si allunyar-te'n o intentar apropar-t'hi. O buscar la distància òptima que no et faci mal. A vegades les relacions familiars son més complexes del que voldríem, oi?
Amb tot el que ens has explicat, se'ns acut que potser podries compartir amb ell allò que li agrada: les obres. Si et ve de gust, pots mostrar interès per les obres i els canvis que vol fer a casa, li pots demanar que t'ensenyi a fer algunes coses de bricolatge o que el vols ajudar. Potser des d'aquí podreu trobar algunes estones de complicitat... com ho veus?
Estem en contacte, escriu-nos sempre que ho necessitis ;)
Una abraçada!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
