Escric això per si algú es sent identificat/ ada

Quan era petita m’encantava jugar a fet i amagar. L’armari era l’amagatall perfecte, m’hi passava minuts fins que em trobaven. L’armari era divertit. Ara estic tancada en un altre armari, m’hi he ficat jo mateixa i m’hi han espentejat ben endins. Recordo que he intentat parlar de l’armari en termes hipotètics, del pal: que en penseu del tema. Les paraules dels meus pares foren com una punyalada clavada a traïció. Segons ells, em deixo influenciar per la gent del meu voltant, la tele i altres factors. Segons ells, aquesta és la veritat, però si la veritat no és una evidència per tots, no és veritat, sinó opinió. Mai entendré la mania que tenen els adults de creure que la gent jove no pensa per ella mateixa.

Més endavant ho vaig intentar amb la tieta Clara, un altre desastre i això que parlàvem sense entrar en detalls personals. Les seves paraules van crear en mi una buidor molt gran. “No és normal, esta gente, no está bien”. Moltes vegades penso que si hagués entrat en detalls personals, em quedaria sense tieta, però no ho vull. Amb la tieta Júlia, l’armari es va obrir una mica més, ella em va fer veure que hi havia vida fora de l’armari, que no passava res. El dia que vaig parlar amb ella, la porta es va obrir més. Amb la seva filla, la Núria, va anar sobre rodes, i fins i tot s’ha creat una certa complicitat entre nosaltres dues. Ella em diu que ja sabia que jo era dins l’armari. Amb elles dues, la Júlia i la Núria, hi ha una mica d’esperança.

Amb el meu germà també. Ell m’entén. Suposo que la pregunta seria perquè no li he dit res a la Sofia o a la seva família. Suposo que els substantius por i covardia són adients per donar explicacions. Per molta vergonya que em faci, és així. Quan vaig sortir de l’armari amb amigues que anaven a l’Arabell (escola opus) elles em varen deixar de banda. Sofia et dec una disculpa, he comès l’error de ficar a tothom en el mateix sac, no totes són com elles. El fet d’anar a una escola on s’educa en el cristianisme i en certs valors, no vol dir res. La gent sap pensar per ella mateixa. Només espero que no estiguis tant enfada amb mi com jo crec que estàs. No obstant això, la por hi és. Tinc por que em miris estrany, que deixis d’estimar-me com a cosina.

L’armari ja no és aquell amagarall divertit d’infància, l’armari és com una presó. En les trobades familiars, em sento incòmoda, tinc com un nus a la gola, m’agrada una noia, però recordo les espases clavades i no m’atreveixo a dir res, no sé amb quina cara mirar a la família quan em parlen i pregunten únicament per nois, segurament és culpa meva per no haver fet el pas quan tenia l’oportunitat. Clar que les ferides tampoc ho fan fàcil. Estimo a la família, no vull haver de triar entre una cosa o l’altra, no vull continuar vivint entre dos mons. El problema és que l’armari sembla Nàrnia, no se sap on és la sortida. Començo a estar cansada d’estar en aquest armari, cada cop és més estret. Com molt bé diu el meu germà, “tu no cabes en el armario”. El LLuc té raó. Jo no hi quepo a l’armari, tampoc hi vull cabre. Cansa estar mig a les fosques sense poder veure la llum. Jo vull sortir de l’armari, la pregunta és, el pom on és? No el trobo.
Estic cansada de no poder ser jo, d’amagar-me ,de viure en dos realitats diferents, de no ser acceptada. No recordo quantes vegades hauré escoltat ” a casa meva no. Ara bé, a fora que facin el que vulguin”. Estic farta d’escoltar que l’únic què em fa falta és un bon “pollamen” i que el que he tingut és mala sort amb els homes i què “quina llàstima què sigui del altre barri amb lo guapa que sóc” i encara més llàstima que “em deixi rentar el cervell” per l’Agenda LGTBIQ 2030 i pels amics que es veu que són éssers amb una habilitat innata per manipular i jo,com un bon xai, els faig cas.
No estic sola, som moltes i cal visibilitzar-nos. Cal compartir històries, anècdotes, denunciar els casos de lesfobia, alçar la veu i apostar pel que creiem. Sense trepitjar a ningú, però sense deixar-se trepitjar. No és una utopia, no és populisme. Això va de drets humans fonamentals. Tan simple com això.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!