Ja no sé que fer

Bon dia,
Us escric per un dilema que tinc i que m'agradaria aclarir que fer exactament, però abans us he d'avisar que la consulta és inhumana, fastigosa i masclista i us l'escriu un desgraciat pajero mentider i realment si no voleu respondre perquè no mereixo estareu fent el correcte. Dit això, començo.
Quan vaig començar 1r de l'ESO era el típic noi que deia que no es masturbava però en realitat si, i m'asseia amb una noia molt pesada (és important). A segon, l'any que es van confinar, em va confessar al laboratori de física que es masturbava i jo no li vaig donar importància, excepte que de tarda em vaig clavar una paja perquè em posava el fet que m'ho digués. Durant la Covid crec que em vaig fer alguna pensant en ella, crec.
A tercer va anar a més. Érem amics i de fet per ficar-se amb mi em feia perreos a l'hora del pati, cosa que havia de dissimular que no m'agradava (sempre apartava la mirada) i em vaig adonar que potser m'agradava la noia (encara no sé si era amor o atracció). Va ser un any molt bo en temes d'amistat, però és clar, on hi ha llum hi ha foscor, i va ser un any on em vaig tocar pensant en ella. El pitjor és que a vegades parlàvem de sexe perquè tenia dubtes (alguns ja sabia la resposta, però és que em posava parlar de sexe amb una noia (no ho havia fet mai)). Si fins i tot ens havíem escrit alguna carta per Nadal on deia que m'entregava el seu cor, i que no a tots els hi dona. També havíem arribat a fer alguna videotrucada.
A 4t, ella va haver de repetir 3r, però seguíem parlant pel Whats i em veia a l'hora del pati a vegades. Nivells de palles van baixar quasi a 0 o 0. Ella m'explicava els seus problemes més íntims i jo li responia, i entre resposta i resposta podia passar perfectament dues setmanes. També em va dir que havia d'anar al psicòleg i tal i moltes més coses que no diré per respecte... teníem confiança, molta. El problema és que només m'explicava els seus problemes, i si li explicava els meus en general era el període que no responia, i estava agafant un camí a la vida que no m'agradava, així que a final de curs vaig decidir escriure-li una carta per acabar la nostra relació explicant-li la veritat: que era un pajero mentider que veia porno des de primer.
Llavors em va respondre de seguida dient que no era el centre del món (totalment veritat) i que si no em responia és que tenia problemes (també veritat), i em va taxar com "pitjor que els viejos verdes que et xiulen al parc". Encara me'n recordo. I em va bloquejar.
Em vaig passar tot el mes de juliol intentat arreglar-ho pel correu, però no responia. Era evident que volia temps i espai i no li donava preferia estar bé jo emocionalment que no ella. Egoista per variar. A l'agost vaig poder tornar a parlar amb ella pel Whats i vam quedar com que ens saludaríem pel passadís, però la vaig cagar, volia saber més d'ella, volia intentar ajudar-la amb els seus problemes, i no podia parar de pensar amb ella perquè només ens saludéssim, així que vam quedar en bloquejar-nos mútuament.
Des de setembre fins a novembre, que em va respondre, la vaig felicitar pel seu aniversari, que és demà passat, i li vaig escriure 4 dies que l'havia vist. Ara si, vam quedar en tallar tota relació. Quan ens hem estat veient per l'insti, ens hem ignorat.

Si seguiu llegint, moltes gràcies de debò. Ara un petit parèntesi.

Aquest any també li he confessat perquè volia a una molt bona amiga meva que també era amiga de la noia que també em masturbava pensant en ella durant l'any de tercer, i que la meitat de les converses de sexe ja sabia la resposta (sí, és quasi el mateix que l'altra noia). Però per sorpresa s'ho va prendre molt bé, em va dir que era normal i que tots els adolescents ho fem. Jo li vaig dir que no era l'única, li vaig explicar el cas de la noia, la seva amiga, i li va ser igual, i seguim parlant i rient (em va dir que l'amiga no li havia dit res sobre ella i jo.).

Tornem a l'inicial.

Ara que ha passat un any ja no sé què fer. Intento recuperar l'amistat amb la noia o intento passar pàgina completament? En part la vull oblidar, però vull el seu perdó perquè tinc l'espina clavada (una altra vegada sent egoista, només em preocupo per mi). I ara des del vostre punt de vista, qui té raó? La primera o la segona noia? Quina és la reacció normal, lògica? Per què la segona no es va enfadar? Era de debò la nostra amistat o era falsa? Tallo per sempre la relació com estava planejat amb la carta? Em mereixo la seva amistat? Qui soc jo per escriure-li ara després de tot? És normal que em tingui en tan poca autoestima jo ara insultant-me cada dos per tres o és massa poc i tot?

Tinc massa dubtes i sincerament he trigat massa temps i ja no sé què fer. I encara que sé que no em mereixo ajuda he volgut provar sort.

Gràcies per tot i si ho heu llegit fins aquí i encara em responeu, sou millors persones del que us penseu.

Gràcies, de debò.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!