Sensació de ser hipòcrita amb mi mateixa però haver de fer-ho per no estar sola

Hola,
Tinc una amiga des de fa 7 anys, (3r primària) i només he tingut 3 o 4 amics al llarg de la meva etapa escolar fins el moment.
Amb aquesta amiga vaig començar-hi a parlar perquè les dos estavem soles a l'hora del pati i s'ha convertit en un tresor per mi. He estat tots els patis des de llavors parlant amb ella (i a vegades amb algun altre amic més que era una mica de pas) de professors, d'exàmens... Però mai hem acabat de connectar tant en les coses d'oci.
Jo no tenia cap problema amb això perquè a mi no m'interessa tenir algú amb qui "quedar" o aquestes coses, perquè encara tinc l'edat que tinc i estic molt bé amb la meva família.
El que passa és que de vegades doncs sí que falta a l'escola i tampoc va a les excursions. En aquests casos acostumo a tirar d'una altra amiga més secundària, no és que la deixi com a segona opció, jo sí puc triar estic millor amb l'altra i ella estar millor amb uns altres, així que no tenim cap problema.
El cas és que últimament sento que he perdut la connexió amb la primera amiga de tota la vida. Els últims dies de curs no sabiem molt bé de què parlar i he descobert coses d'ella que no sabia i m'han sorprès bastant, ja que no em creia que en tot el temps de la nostra amistat no haguem parlat d'aquestes coses.
En primer lloc ella és del Madrid i jo del Barça, això ja ho sabia des de feia més temps, cap problema. Però la meva passió pel futbol ha anat creixent últimament i si parlem de futbol doncs la veritat em quedo molesta. No sé, de vegades estic tan tranquila i després recordo que és del Madrid. Per exemple diu que el futbol femení no li agrada gens o que és una tonteria i a mi també m'agrada veure el femení.
A més, jo no només sóc del barça, sinó que també sóc molt de Catalunya i d'esquerres. Aquests últims dies he vist clarament en coses que m'ha dit que ella és bastant de dretes. M'ha dit que a la seva cultura (gitana) no està vent vist no ser heterosexual i jo no sé encara el gèneres o gèneres que m'atrauen, però recolzo molt la lluita pels drets LGTBI+.
Alguns dies li he parlat de l'horòscop perquè com ja he dit no sabiem de què parlar, però m'ha dit que la seva cultura tampoc vol això.
En conjunt són varies coses que cada vegada que penso en ella no em puc treure del cap. He intentat recordar de què parlavem a primària o què feiem, però no recordo casi res...
És com que s'ha m'ha oblidat perquè sóc la seva amiga. Probablament perquè no tenia una altra opció, i avui en dia, tampoc tinc gaire més opció.
Jo, a priori, no vull perdre aquesta amistat, però he estat parlant per xat aquests primers dies d'estiu amb l'altra amiga que havia dit al principi i he vist que tenim més en comú. De fet, fa tres dies vaig "quedar" amb ella per primera vegada (la primera que surto a algun lloc que no sigui cap al cole sense els pares amb algú) i em vaig sentir força bé.
Amb la primera he intentat buscar temes dels que parlar però és que no coincidim en res, ni en llibres, ni en pelis, ni en música...
He estat tant de temps amb ella i hem compartit coses especials. No vull perdre la seva amistat, per un any d'ESO que em queda. Després tinc ben clar que els nostres camins es separaran perquè no coincidirem en la tria d'estudis, però sempre haviem parlat de seguir parlant i això, però ara crec que ens distanciarem bastant ja que ara mateix encara no he xatejat amb ella des de l'últim dia de classes 16/6... No podria suportar trencar aquesta amistat perquè estar un any a la mateixa classe veient-nos constantement després de tot el que hem compartit seria molt dur, a més, la necessito per sobreviure a l'escola, encara que tingui més recursos.
Ella m'importa, però penso en les 5 persones més properes de la meva vida i totes (els meus pares, la meva germana...) tenen uns valors casi idèntics a mi i ella, que forma part d'aquestes 5 persones més properes, no. A vegades penso que sóc hipòcrita quan parlo amb el meu pare sobre temes de política i després penso en ella i si els meus pares sapiguessin el que en pensa ella no sé què dirien. Per cert, la meva amiga també creu en Déu, i jo no. Si jo digués algo de que Déu no existeix s'enfadaria i em diria que això no ho puc dir, o si jo digués coses com promoure l'acceptació pels drets LGTBI+ també, però si ella diu coses de Déu o de la Bíblia que jo no vull ho he d'acceptar i no li puc dir "a la meva cultura no està permés" que sembla la seva frase preferida.
No sé, simplement que em preocupa perquè no sé fins quin punt té sentit ara mateix aquesta amistat, però em sento com obligada a tenir-la. Potser m'estic obsessionant molt i per això de cop sento que no congeniem, però ella ha estat sempre així i jo no ho havia notat fins aquests últims mesos.
Per exemple, perquè s'entengui més, seria "possible" o moralment correcte una relació entre una persona de Vox i una altra de la CUP? Els nostres casos no són tan extremats, però jo igualment ho veig impossible, o sigui, jo defenso a mort els meus valors. Crec que òbviament pots tenir diferències entre la gent que estimes sobre opinions o una mica en política, però quan es tracta d'una diferència de valors tan gran no hi vaig un bon futur.
Em sento perduda, perquè tenir-la a ella ha sigut molt important sempre i de cop veig una realitat que no m'agrada gens. L'altra, em fa sentir més bé últimament i no li he dit res d'això. He compartit algunes estones amb les dues a la vegada i crec que serà el resum dels patis del curs que ve.
No sé fins a quin punt puc seguir amb això però ara en el fons la trobo a faltar i com que encara no la deixen sortir doncs no la veuré en tot l'estiu. Mentrestant puc potenciar l'altra amistat, però em sento molt hipòcrita en tots moments.
No sé si em podeu ajudar en això perquè és molt complicat i des de fora es veu diferent, però de veritat que no sé si podré mirar-la als ulls el pròxim curs i ser algú que no sóc, perquè escrivint em dono compte de que així és com m'he sentir últimament. He hagut d'ocultar i evitar coses de mi per mantenir una amistat que no anirà en lloc quan sortim de l'escola. Però si em podeu ajudar a mig aclarar una mica la ment m'ajudarieu molt perquè ja no puc pensar en claredat. Ho veig tot negre o blanc.
Gràcies, per haver llegit tot això, que sí que sembla la Bíblia.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!