Em sento incompresa i confosa 2 (aquesta és la bona)

Hola, aquesta consulta l'estava escrivint i l'he enviat sense voler a mitges. Així doncs, podeu ignorar perfectament l'altra. Aquesta està completa.
Sóc la noia de 16 anys que va escriure fa cosa d'un o dos mesos una consulta respecte a ma mare i els conflictes que tenia amb ella a causa de la diferència d'ideologia en temes de feminisme i, sobretot, estereotips sexistes.
Bé, sobre aquest tema, he acabat bàsicament callant cada cop que sento quelcom que no m'agrada gens, perquè el meu entorn és com és i no únicament ma mare, fins i tot gent jove, companys de l'insti i tal, que són summament masclistes. I el més divertit és quan a sobre s'enfaden perquè diguis el que penses, o que diguin que són feministes però desprès siguin tot el contrari i ni se n'adonin. O aquest mite que hi ha actualment de que els homes són unes pobres víctimes en mans de les dones, que els poden ficar a la presó en qualsevol moment perquè ser dona fa que tinguis un munt de privilegis perquè actualment existeix una supremacia de la dona (això m'ho deia el novio de ma mare, que és força pitjor que ma mare i bastant més retrògrada). Doncs, que curiós que jo encara no he vist cap dels meus privilegis, més aviat surto perdent bastant en tots els àmbits. Visca la ignorància.
Bé, que me'n vaig por los cerros de Úbeda, el que volia preguntar no era això. És que tinc un altre problema amb ma mare, que és que ella és força estricta, controladora i necessita sempre de tenir-ho tot organitzat i sota control. I ara això m'està començant a crear molèsties perquè ella veu el perill en cada cantonada. Per exemple, no em deixa sortir de nit i haig de tornar a casa normalment a les 9 i mitja. Encara que estigui amb amics i tal i al mateix poble on visc. A veure, no vull que se'm malinterpreti, ma mare no és una boja obsessiva ni res d'això, però ha rebut una educació més estricta encara per part dels meus avis.
També, per exemple, ho típic de Cap d'Any de brindar amb un dit de cava només perquè en principi no hauria de prendre alcohol, el meu tiet em va posar un dit a la copa i ma mare li va dir que ni parlar-ne, que jo sóc menor d'edat i no n'haig de prendre gens d'alcohol. I no vull dir que jo tingui un interés especial en veure cava a Cap d'Any, però em sembla que és una tonteria que no té més importància, però per ma mare és impensable.
I tinc una amiga que diu que sa mare sempre li diu "Si hagués de parar-me a pensar en tot el que em pot passar quan surto al carrer, no sortiria mai". I, en canvi, ma mare és absolutament el contrari, és com "Aquell camí està molt solitari, i si caus i et trenques un turmell i no et troba ningú perquè no et pots moure?", "i si et trobes un desgraciat que et roba/viola/apunyala?" o qualsevol altre escena.
I no trobo que tingui gaire sentit tampoc això que diu la meva amiga, perquè una cosa és no tenir por i altra exposar-te al perill innecessàriament, és a dir, és la diferència entre no ser un aprensiu i ser un inconscient.
Per exemple, avui he agafat la bici jo sola (ja sé que és una mica estrany, però de tota manera, ma mare tampoc em deixa sortir entre setmana amb ningú) a plena llum del dia i no em quedava quasi bateria al mòbil (error meu, ho sé) i m'he fet 30 km en 2h i mitja. Ma mare m'ha fotut bronca perquè he fet el raonament de "si em truca i veu que no l'agafo es pensarà que m'ha passat quelcom" així que li he demanat a un home gran que m'he trobat pel camí si em deixava el mòbil per a trucar a ma mare per a comunicar-li que se m'havia apagat el meu, que no es preocupés. No me l’ha agafat i després, quan ha vist la trucada d’un número desconegut, l’ha trucat. L’home li ha dit que jo li havia demanat que li truqués, llavors el raonament de la meva mare ha sigut com “li ha passat alguna cosa greu”. Ma mare s'ha enfadat per això de no tenir el mòbil carregat i perquè diu que el camí que he agafat és perillós encara que sigui de dia perquè no hi ha ningú perquè són camins de camp, entre les vinyes i tal. I ni tan sols he agafat aquest camí realment, sinó un de molt pitjor, més lluny i solitari si cap, que si ma mare ho sabés li agafaria un atac de cor.
Però jo no anava tota feliç i contenta per aquests camins, perquè anava pensant “i si es parés un cotxe per a intentar segrestar-me” “i si em volguessin violar” “i si em volguessin fer mal” i per l’estil i imaginant possibles escenaris (en fer això sóc experta), així que tampoc anava gaire tranquil·la. Diu la meva amiga que és perquè ma mare ha aconseguit ficar-me tota la por al cos i que hauria de treure’m aquesta por. Però la por no deixa de ser un mecanisme de defensa, i ma mare és una adulta amb experiència. I diuen que durant l’adolèscencia es tendeix a subestimar el ris i el perill. Així el que em confon és:
- Té raó la meva amiga en que hauria d’anar per on volgués i ja o subestima el risc?
- És realment perillós el que he fet avui amb la bici?
- Si hi ha tant de perill en sortir de nit i aquestes coses que diu ma mare, perquè els meus amics que tenen moltíssima més llibertat no els hi ha passat mai res? Les violacions, robatoris, etc. són tan freqüents i se’ls ha de tenir por?
Per altra banda, també val a dir que m’ha mare treballa en un jutjat i està acostumada a veure molts casos de menors que han sigut víctimes de diferents delictes, i a això cal sumar-li l’educació, també basada en la protecció, dels meus avis.
A més, també és cert que ma mare té molt poca paciència i s’enfada amb tot i de vegades pot ferir sense voler perquè té una malaltia (no és greu ni mortal) que li provoca que es trobi molt cansada, malament i nerviosa. A més, treballa i estudia oposicions (porta ja uns quants anys) a la vegada. I porta la casa ella sola, perquè els meus pares estan separats i vivim amb ella. I el meu germà de 15 anys porta un temps d’estar impertinent, desobedient, irrespectuós absolutament i molt egoista, i ma mare està nerviosa també per això. Així que jo l’entenc. I li estic molt agraïda a ella i sé que mai no li podré pagar l’educació que m’ha donat ni el que s’ha esforçat per nosaltres, però això no treu que, per molt bona persona que sigui i per molt que curri, té els seus defectes, com tothom. Això em recorda una frase que li vaig dir quan intentava fer la tregua en el tema aquest del sexisme i tal: “abans t’entenia en tot i ara m’he adonat que no ets infalible” i ella es va ofendre molt perquè diu que això és una falta de respecte, però jo no ho deia amb mala intenció, és que ho vaig dir com ho sentia. I avui he llegit un article amb el qual he aconseguit posar paraules a aquesta sensació, deia una cosa semblant a aquesta: “durant la infància els pares estan idealitzats i és durant l’adolescència que aquesta sensació s’ensorra i comences a no estar d’acord amb totes les seves idees i això causa desorientació”. Això és el que m’ha passat a mi, amb una mica de retard potser, perquè en tots els meus primers anys d’adolescència no m’havia passat mai res semblant.
I porto un temps que de tant sobrepensar, de les discussions amb ma mare, de la confusió mental que porto a sobre, els canvis en l’estat d’ànim, la relació amb els amics, amb els adults, amb el món, la imminent entrada en la vida adulta tard o d’hora, el dubtar de mi mateixa, de les meves idees, el no saber com hauria de ser, actuar, vestir, etc.
Em va dir el meu tiet, amb el que em refugio una mica perquè té una ideologia més semblant a la meva que ma mare, que no hi ha una forma correcta de ser “dona”, però tot i així sempre dubto perquè mai no tinc clar si estic traint els meus principis o no. Perquè a la que no m’agrada qualsevol cosa culturalment associada als homes, em diuen que és perquè sóc una noia. I no és així, a mi no m’agrada el futbol professional, la Fórmula 1 o veure altres esports a la tele perquè trobo que és un circ i m’interessen coses més transcendentals per a mi com entendre el món, per exemple. Per això m’agrada la política, la ciència i la filosofia. I m’he adonat que no té sentit esforçar-me a veure el futbol si no m’agrada només per a demostrar que a una noia també li pot agradar. Perquè a mi no m’agrada, i no perquè sigui una noia, sinó perquè sóc així i punt. Tampoc no tinc cap afició que sigui típicament femenina. I, quina casualitat, que justament els nois que conec que no es deixen arrossegar per la massa de gent, són als qui no els agrada el futbol. Massa casualitat.
El cas, és que amb el cacau mental que porto i la revolució hormonal ja no m’aguanto ni a mi mateixa, ni a la societat, ni a les normes socials, ni a ma mare, ni als adults, ni les 6h i mitja que haig de passar a l’institut cada punyeter dia, ni al fet que tinc la sensació d’anar a aprovar més que a aprendre.
Ara entenc perfectament això de l’adolescència que és una muntanya russa d’emocions i confusió. Perquè el que és entendre, ja no entenc res.
Moltíssimes gràcies per respondre i perdó per la consulta, que m’ha quedat molt llarga, més encara que l’anterior.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!