Tinc sempre son.

Estic contínuament cansada. No puc més. Les coses que m'agradaven abans ja no em fang tanta il·lusió com abans. El meu cos sempre és cansat y pesat. Sento com si fos a vomitar tota l'estona...

Menjar cada cop s'està fent més pesat, i cada cop m'estic odiant més. No ho entenc. Tècnicament estaba bé abans. Però hi ha una cosa que no em deixa dormir, parlar, descansar, existir en general.
I no tinc ningú al meu costat per dir-li la meva situació. No tinc amics tant propers, i els meus pares estan totalment descartats com a punt de suport. El meu pare sempre és ausent i la meva mare em maltracta pscicologicament i em xantageja No sé que fer més. No sé expressar-me, com dir el que sento.

Sospito que tinc depressió, ansietat, probablement algun TCA i alguna malaltia més sense identificar, però tinc por que si ho dic a la meva família se'n riuran de mi. Tinc por acabar ridiculitzada. Tinc por que si els hi dic que m'autolesiono, que em diguin que ho faig per atenció. Però no és per això, oi? Jo només em tallo perquè no hi ha un altre manera de treure tot aquest dolors de sobre meu... Això és buscar atenció? Realment ho estic fent perquè està de "moda"? Tinc por que sigui veritat. Tinc por que m'ho estigui inventant tot.
M'ajudafia moltíssim si em diguesis alguna manera d'abordar la situació... No em senti capaç de dir-ho, però ho necessito, o serà pitjor. Perquè sóc conscient que jo sola no puc sortir d'aquest cercle viciós. M'ajudarids?

Hola bonica! Moltes gràcies per la teva confiança en nosaltres i per explicar-nos com et sents. Ens expliques que darrerament estàs més cansada, amb molta son i que has perdut  l'interès en moltes coses. També expliques que sovint tens ganes de vomitar, que no gaudeixes del menjar. Confesses que no t'estimes gaire i que creus que hi ha alguna cosa, que t'impedeix ser feliç i estar bé. Ens comentes que tota aquesta situació, no la pots parlar amb ningú, ja que no tens amics íntims (o amb els quals confiïs tant per poder explica'ls-ho) i que la relació amb els teus pares, no és gaire bona i que et fa por explicar com et sents perquè penses que no et faran cas o se'n riuran de tu. Comentar-te, que estic segura, que si t'obres amb els teus pares, i els expliques tot el que sents, sincerament, tal com ho has fet amb nosaltres, segur que ells voldran ajudar-te, perquè són els que més t'estimen i sempre voldran el millor per a tu i que estiguis bé. Per això, t'animo al fet que ho facis, que siguis tan valenta com ho has estat amb nosaltres, i els hi puguis exposar tot aquest malestar i dolor que estàs patint, perquè com comentes, tu sola no te'n pots sortir. Un cop ho facis, si et costa, junt amb els teus pares, podeu adreçar-vos a l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia. Allà, podem concertar una acollida (tant presencial com virtual) on podràs desfogar-te i explicar obertament tot això que et passa i que sents que ningú t'entèn, i una de nosaltres, psicòlogues, us assessorarem i us orientarem per tal de poder actuar per a donar llum i sortida a aquest túnel tan fosc en el qual et trobes i et fa estar tan malament. No és gens fàcil fer aquest pas, t'entenc perfectament, però has pogut fer-ho amb nosaltres, expressant amb el cor a la mà el sents i t'amoïna, així que estic segura que també podràs parlar-ho amb els teus pares. El nostre telèfon és el 93 454 91 09 o el nostre correu electrònic: consulta@acab.org. Esperem el vostre correu o la vostra trucada, una abraçada molt i molt forta!!

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!