M’estic enfonsant poc a poc

Hola, tinc 13 anys i crec que ja no puc més amb la meva vida. Em sento buida per dins i sobretot molt sola perque no se com explicar això a les persones en que confio (mare, cosina, avia, millor amiga)perqué em dirán que ho faig per cridar l’atenció, perqué m’ho invento o perqué exagero les coses. Sempre intento explicar això a algú pero em venen al pensament totes aquestes coses del que pot pensar la gent i s’em treuen les ganes. Sento que tinc una vida difícil perquè haig de viure soportant moltes coses dolentes del meu pare, ja que m’odia, m’ha fet molt de mal, ha posat a tota la meva familia de part de pare a contra meva, ha fet coses sense nom que fins i tot la meva mare i jo, hem intentat posar una orden de allotjament y no ho hem pogut aconseguir… (els meus pares están separats desde fa 4 anys). Amb tot aquest tema del meu pare han pasat moltes coses que m’han traumatitzat molt pero ara això no es el que més em preocupa perqué això ja ho estic superant i aprenent a viure amb això. Ara, em preocupen moltes coses més que són meves. Una de les coses es que fa un mes i pocs dies, em va deixar el meu ex i segueixo sense superarlo. El día que em va deixar dientme “esque jo ara no vull res amb ningú” va ser com si m’aguiessin clavat un ganivet al cor. Em vaig sentir fatal, ganes de morirme i l’autoestima em va desapareixer per complet. Vaig estar una setmana explicantli exactament tot el que había pasat a la meva mare, y a la meva cosina y plorant com si no hi hagués un demà. Y esque em va deixar per motius que no té cap raó, em va deixar com una merda, i es va comportar amb mi com un imbècil. I em va il•lusionar pensant-me que ens voliem molt els dos y que teniem una relació genial fins que un día perquè si, em va dir “esque jo ara no vull res amb ningú” per la cara i resulta que li habien menjat el coco les envejoses de unes nenes que els hi caic fatal sense jo haverlis fet res, i nomès per estar amb ell. Total, que segueixo sense superarlo y penso en ell cada nit perquè no em puc treure del cap el seu olor, la seva forma de ser, el seu somriure, quan ens liavem… En resum, ELL. Y ara ell com sap que em fa mal en el fons, em posa sempre cares de fàstic en públic o m’insulta o sempre está pendent del que faig i deixo de fer. Si dic cualsevol cosa a la clase (perqué a sobre anem a la meteixa clase), com si li dic per exemple a la meva companya “vale” ell ja ja d’estar pendent per dic “quin fàstic” o posant cares d’odi cap a mi perqué si i per cada petita cosa que dic. I jo penso que si tant fàstic em té perqué si, que no em miri o que no es fixi amb el que faig o deixo de fer. A tot això, jo reacciono com si em donés igual el que em diu i el que em fa, pero esque en el fons em dól molt i el molt imbècil ho sap, perqué per això ho fa, per ferme mal. Y jo ploro cada nit per ell. I en el fons, ja se que no val la pena i que es millor deixar de preocuparme de aquest noi que no m’ha sapigut valorar. Però esque no puc, i mira que ho intento pero segueixo tan enamorada d’ell que ja no se que fer. Inclús he rebutjat a molts nois que quan s’han enterat que ho habiem deixat, m’han vingut darrere demanant-me sortir o demanant-me de liarme amb ells. I els hi dic que no a tots perqué jo només el vull a ell. I ell no sé que vol perquè tampoc es normal el que em fa. Es com que está dolgut el molt desgraciat. Tot això, m’afecta amb els estudis perquè no em deixa concentrarme, amb el meu comportament a casa perquè o pago amb la meva mare, amb que sento que visc en un bucle perquè l’unic que faig desde que em va deixar es anar al institut, arribar a casa, menjar, dormir tota la tarde (perqué així m’oblido dels meus problemas i perqué quan dorms es com si estiguesis morta, i es el que voldria), no sortir de la meva habitació, estar amb el móvil, sopar, i dormir. I els caps de setmana sorto amb els meus amics pero cada vegada tinc menys ganes de fer-ho. I això es repeteix cada dia. Y ploro tant i tant que em fa un mal el cap que ja no es normal. Y quan m’aixeco, tinc els ulls molt inflats. No sé qué fer, em sento molt buida. Per una part pensó que necesito ajuda, pero per un altre, penso que jo puc superar això sola però cada vegada m’enfonso més i no tinc ganes de res a la meva vida. Em vull morir. No vull estar tant de temps aixi, que faig?

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!