Em sento sola.
Mai he tingut molts amics, però sí que he estaten un parell o tres de grups d'amics, algunes persones dels quals, abans, fins i tot, els hi hagués donat la vida.
Vaig estar un any i mig de la meva adolescència malalta. I, al contrari del que un pensaria, he perdut moltes més amistats, que no pas infància. Aquest període va ser bastant dur per mi, i, a sobre, el fet que molts pocs amics es preocupessin per mi (només per obligació moral) em va afectar molt.
Un cop sana, vaig intentar recuperar la meva vida, però no vaig poder. Tot i que vaig tornar a tots els grups d'"amics", no era el mateix. Em sentia fora de lloc, feia més nosa que servei, i ningú feia el mínim esforç per ajudar-me a integrar de nou.
Jo els vull recueprar. Vull tenir l'oportunitat de poder viure totes aquelles experiències que em vaig perdre, i fer totes aquells plans d'amics que sempre he desitjat fer (festes, nits de jocs de taula...). Ara obro l'instagram, i veig als meus antics amics quedant junts per fer aquestes activitats, i jo, a casa, sentint-me sola i com una merda.
Us pregunto: Com els hi pot ser tant fàcil oblidar-me i llençar tants anys d'amistat a les escombreries? Com és que se'm fa tant dolorós veure a tothom tant feliç? No entenc que he fet malament.
Laura Centellas Data: 06/03/2023 12:02
Hola bonica,
Gràcies per la teva honestedat i la confiança en El consultori.
Llegint la teva consulta ens venen al cap diferents coses:
- Un any i mig de malaltia no és fàcil de païr. A vegades necessitem un temps per assumir tot el que ens ha passat i el que ha comportat a nivell social, familiar i personal. Segurament tu no ets la mateixa que eres abans de la malaltia.
- No sabem els motius reals pels quals els teus amics es preocupaven per tu. Potser tu ho vas viure com una obligació moral però en realitat no sabíen com s'havia de fer.
- A vegades les persones no volen fer-te sentir malament i per això prefereixen "fer com si res" i continuar amb la vida normal, per no treure el tema o per no ferir-te, tot i que aconsegueixen l'efecte contrari. Oi?
- Instagram no és una bona finestra. Allà només s'hi veuen els bons moments. Ningú penja coses explicant que s'han enfadat, que s'ha avorrit o que potser no en tenia ganes. Només pengem allò que sabem que pot agradar (un aparador molt pervers), perquè ens creiem que és la realitat.
- Centra't en obrir el teu cercle i en intentar quedar amb gent nova també. Fes propostes d'activitats a casa teva o a altres llocs que a tu t'agradin. Busca persones amb qui et sentis còmode i vulguis compartir una estona. De moment no cal buscar una gran amistat, sinó una bona estona junts/es. I, a partir d'aquí, ja es veurà com evolucionarà la relació....
Tens tot el dret a ser feliç i a tenir gent al teu voltant que t'estimi i et valori. Però no deixis que aquesta búsqueda et faci perdre el fil de no veure la gent que sí que tens al voltant.
Nosaltres seguim aquí, escriu-nos sempre que ho necessitis.
Una abraçada!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
