No puc aguantar-ho més.

Holaa!
Primer de tot moltes gràcies per la feina que feu, perquè ajudeu moltíssima gent.

A veure, no sé ben bé com començar, però us explicaré el problema principal: crec que estic patint algun tipus de maltracte psicològic i emocional per part de la meua familia, sobre tot per part de ma mare. Duem així 1 any i pico però aquests ultimes dies ha empijorat tot molt i ja no aguante més.

Tot va començar perquè abans jo volia fer medicina i ara vull estudiar Filologia Catalana. Ella no vol q ho estudie per motius d'ideologia política, (des)prestigi social etc etc, també considera q seria una pèrdua de persona ja q trec bones notes i fer una carrera de lletres doncs... malament.
Arran d'aquí van començar els comentaris despectius, però únicament al voltant de la carrera o del meu futur acadèmic/laboral com: viuràs baix d'un pont, no faràs res amb la teua vida, etc (tot cridant). I aquestos comentaris han anat "evolucionat" a poc a poc al llarg d'aquest any i ara ja són de qualsevol àmbit de la vida.
Encara que no hi haja motius, ella els troba per criticar-me, insultar-me, menysprear-me... Per exemple, si em pinte les ungles (després de llimar-les, etc), comença a dir-me que si guarra, que si puta... Si no li buide el llavaplats o li netege el vàter (pq estic fent altres coses o sempre ho diu quan estic estudiant dur pq tinc examen) em diu q soc una vaga, una inútil... Si estudie, llig, soc una empollona, i més em val no dur suspesos a casa; però si estic al mòbil soc una viciada que no fa res... I com aquestos mil exemples més.
I ja no puc més. El pitjor és q no m'ho diu a la cara com a tal, m'ho diu estant ambdues en diferent habitacions...
I mireu, jo no puc aguantar-ho més, de fet, (i em dol més pensar en açò q en els insults q em va dir) l'altre dia vaig arribar a obrir la finestra (visc en un sisè pis). Just en eixe moment em va arribar un missatge q em va fer parar i reflexionar però jo ho vaig pensar...ho vaig pensar, i no vull pensar-ho.

Probablement em recomanareu q parle amb ella. Intentat mil voltes, i res. També és una opció parlar de psicòlegs, sí, però per una banda sé q no ens ho podem permetre i d'altra, en ma casa els psicòlegs són per a bojos, o siga q tampoc.
L'altre dia em vaig atrevir a contar-li a una profe q ja sabia del curs passat la situació, el q havia passat aquest cap de setmana i allò dels insults i tal, i esta profe va parlar amb el meu tutor i jo no volia plorar aquest curs al institut però no ha sigut possible.
El tutor m'ha dit que parlarà amb ella, q no és normal q em tinguen tan angoixada i amb por de tornar a casa quan és última hora. Però encara no sé quan hi haurà aquesta reunió, ni si empitjorarà les coses (molt probable), i de veres q jo no puc més, jo únicament vull acabar amb aquesta tortura!

La veritat, no sé si açò es considera violència psicològica o no, però jo estic mentalment prou deficient.

Sent tot aquest missatge tan llarg, de veres. Sent si no s'entén tot perquè per molt q l'hagi repassat estic escrivint-lo entre llàgrimes i ja no veig res clar. Ho sento, sols necessitava desfogar-me potser.
Tot i això, si heu arribat fins ací moltíssimes gràcies ❤️‍🩹

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!