Em sento incompresa i confosa

Hola. Ja aviso que aquest text és MOLT llarg, i demano si us plau que no per això li doneu només una ullada en diagonal. Perquè a mi m'afecta i crec que segurament em podreu ajudar. Moltíssimes gràcies per tot.

Estic plorant ara mateix. Però jo ploro amb força facilitat. Sóc una persona molt sensible i ho visc tot amb molta intensitat i tot m'afecta molt.
Tinc Altes Capacitats, se suposa, però només m'han fet unes proves a l'institut, i no a un psicòleg clínic.
Em preocupen molt els temes relacionats amb les persones, la societat, i tinc ganes de que tot canviï, de canviar el món per a millor. Sóc molt inconformista, penso que la societat és una merda, així en termes generals.
Però el problema és que a la meva família sempre m'han parlat dels problemes de la política i de les injustícies que hi ha, i tots tenen una ment força oberta, però és com si es ressignessin, diuen que no es pot fer res. I punt.
A més, hi ha un tema que des de fa un any o dos em crida molt l'atenció i m'enerva sumament: el tema aquest del feminisme, de si dones i homes som iguals, els estereotips, els prejudicis, etc.

Perquè jo sóc una noia, i sempre penso que, si abans de néixer m'haguessin preguntat, hagués dit que preferia néixer nen. I no perquè sigui transgènere, que no sé si és possible que ho sigui, el que si sé és que no em faria mai un canvi de sexe. No em sento orgullosa de ser una dona, però jo conec algun transexual i la gent no ho accepta del tot, alguns el veuen com un monstre, i és un sacrifici molt gran fer aquest canvi, en la societat en que ens trobem. Però si pogués canviar-me de sexe completament només fent petar els dits, probablement ho faria. Perquè penso que és més fàcil tot en la societat en què estem si ets un home.

Tampoc és que ser una noia em molesti, el que em molesta és el que significa socialment. El que em molesta és que és com si et diguessin: tu no pots ser mecànic, ni torero, ni futbolista. Perquè has nascut així, i punt.

A tot això, el motiu pel qual estic plorant és que acabo de discutir amb ma mare.
Jo amb ella sempre he tingut, i tinc, una molt bona relació. Li explico gairebé tot, perquè tampoc no tinc molts amics (no tinc problema a l'hora de socialitzar amb la gent, però em costa fer amics perquè em costa trobar persones amb una forma de veure el món, uns valors i uns interessos semblants als meus. Que no m'avorreixi amb ells ni ells amb mi. Que tinguin algun tema de conversa que no sigui només tiktok. I, a més, moltes vegades, són els altres els qui es deuen avorrir amb mi o algo, no ho entenc, però a classe per exemple la gent no es baralla precisament per seure amb mi, i alguns suposats amics han acabat per donar-me de banda no sé perquè. Sincerament, no em sento superior a ningú, ho juro, però em sembla probable que les AACC hi tinguin alguna cosa a veure amb aquest problema). A vegades em fa mal pensar que li haig d'explicar les coses a ella perquè tinc pocs amics i els veig de tant en tant. No sé, m'agradaria tenir un grup d'amics, o amics dispersos, però sortir més, que la gent em pregunti per quedar, que sempre pregunto jo i de semblar una desesperada. Em fa mal pensar que potser faig quelcom malament o sóc sumament desagradable i és per això que la gent no té gaire interès a fer amistad amb mi. A vegades em ratllo amb el tema aquest dels amics, però no és per això que estava plorant. Tornem enrere.

M'he discutit amb ma mare. I no és el primer cop. Perquè resulta que els meus pares sempre ens han ensenyat al meu germà i a mi que els homes i les dones són iguals, i que la roba i les joguines no tenen gènere. Però quan m'he anat fent gran i he arribat a l'adolescència em diuen que no, que això m'ho deien perquè tenia 4 anys, que ara això no val. I a mi amb 13 i 14 anys em va donar fort per posar-me roba de noi, i odiava qualsevol cosa que fos típicament femenina, no suportava el color rosa, ni els vestits, ni les faldilles, ni les papallones, ni les flors, ni els lluentons, ni m'agradava que se'm veiés el tirant del sostenidor ni que se'm marquessin les corves. Perquè em sentia com si em traís a mi mateixa. Com més masculí, millor. Ara, amb 16 anys, he introduït algun vestit i alguna faldilla, però sóc molt especial amb la roba, i segueixo sense acceptar coses roses o massa de "princesa".

Ma mare diu que hi ha motius biològics pels quals a les nenes els agrada les princeses, els vestits, el color rosa, el maquillatge, i els nens el color blau i jugar a pilota. Diu que les dones són més bones, en general, en lletres i els homes en ciències i matemàtiques. Diu que als homes els agrada més conduïr, muntar mobles i jugar a fútbol, i que les dones prefereixen anar de compres i les tasques de motricitat fina i que se'ls dónen millor.
Diu que tot això és biològic, i llavors comença amb arguments que si els prehistòrics tal i qual cosa.
També diu que les dones es vesteixen i actuen per tal de cridar l'atenció dels homes, els quals, tot i que sí que tenen sentiments, els importa més el sexe i tenen més desig sexual que les dones. Qué les dones són més sentimentals. Ella diu que és com que els homes dissimulen el desig sexual i es dediquen a afalagar la dona per a anar-se'n al llit amb ella. I que, per lo general, com més cultura i estudis té un home, més habilitat per a dissimular-ho.

La meva mare juga a fútbol, i no és gaire el que es considera "femenina" en quant a gustos es refereix (jo tampoc) però ella es considera una excepció, i diu que, en general, homes i dones són com he explicat anteriorment, però que hi ha excepcions i que mentre es respectin no hi ha problema.

El problema és que jo penso que, tot i que potser sí que hi ha algunes diferències en el cervell d'un home i d'una dona, no són tan rellevants, i la majoria de les diferències que diu ella són culturals. És evident que una nena no jugarà a futbol si cap nena de la seva classe no hi juga, si no hi ha quasi equips femenins, els cromos són de la lliga masculina, els futbolistes famosos són homes, etc. És que no té referents i ningú li ha dit "pots fer-ho". Encara que no li hagin prohibit directament.
Jo he jugat de petita uns quants anys a fútbol, en diferents equips "mixtes". I això vol dir que l'única nena a l'equip o al club sencer era jo. I és una merda haver de dutxar-te sols al vestuari de l'àrbitre després d'un partit perquè tota la resta són nens (en masculí, em refereixo). No és el mateix jugar a fútbol essent un nen que una nena, diguin el que diguin. I jo jugo actualment. Però no jugo amb noies de la meva edat com fa el meu germà, per exemple. Qué va, jugo amb dones de entre 12 i 50 anys, tot barrejat. Jo mai podré jugar un partit pares contra fills com van fer a l'equip del meu germà, perquè jo jugo amb la meva mare i amb gent més gran que jo i algunes de la meva edat.

I em sembla injust. I la discussió d'ara era perquè jo he fet un comentari respecte una cosa que ha dit ma mare sobre roba. Perquè estava mirant roba per una aplicació de segona mà per a la meva cosina, que és un nadó. I diu: quina llàstima que aquesta venedora tingui un nen, és tot roba de nen!
I jo li he dit: mama, sense ànim de crear polèmica, amb l'edat d'aquest nadó la roba de nen i nena hauria de ser igual, perquè el cos és igual. Encara entenc en el cas d'un home i una dona, perquè tenim una forma del cos diferent, però un nadó no.

I ja hem acabat discutint, com sempre. Perquè a sobre li he dit, i és cert, que porta uns dies ficant cullerada en qualsevol situació amb algun comentari del tipus: és biològic per tal i qual. No pots dir que és sexista.
Quan jo no dic RES. O sigui, jo callo per a evitar discussions i ells diu això per a que? Per a fastidiar-me?
I ella m'ha dit que el que fa és anticipar-se abans que jo li "ataqui". Jo no li ataco. Només dic el que penso sense ser irrespectuosa ni res. Però pel que es veu no puc perquè suposa un atac.
A més, ja li he dit que és absolutament innecessari que es defensi perquè porto ja unes setmanes callant-me per a no entrar en problemes. Però ella diu alguna d'aquestes quan precisament jo callo per a evitar discutir.

Estic discutint més amb ma mare en qüestió d'uns mesos que en tota la resta de la meva vida.
És l'adolescència potser? És un xoc intergeneracional? Perquè collons una dona amb una mentalitat força moderna i que no és una dona convencional (ella mateix ho diu) pensa així? Jo és que crec que té prejudicis i que ja no se'ls treurà ni amb aigua calenta, i l'altre dia li vaig dir això i es va enfadar perquè deia que no li parlés així, que li estava faltant al respecte, i aquesta no era ni molt menys la meva intenció. I no crec que hagués utilitzat un to tan brusc. No sé, potser no ho vaig dir correctament. Però, al cap i a la fi, ho faci com ho faci terminem xocant i malament.
No m'agrada discutir amb ella. Em fa mal que ella, i la majoria de gent adulta, per molt que els estimi i siguin persones obertes i modernes, no ho siguin tant en el fons, i ja tinguin aquestes idees arraigades.

Per altre banda, també em fot molt sentir a la gent, persones properes a mi, el meu germà i un colega meu, per exemple, criticar la nova llei de violència sexual. La llei del Només Sí És Sí.
Perquè diuen que als homes se'ls pot ficar a presó sense proves i que hi ha moltes denúncies falses i homes innocents que, pobrets, van a presó. Quan ni tan sols s'han llegit la llei a la BOE. Perquè en cap moment posa en dubte la presunció d'innocència. Però diuen que sí perquè en comptes d'informar-se amb fonts oficials ho fan amb youtubers i papanates d'Internet que no tenen cap formació al respecte i simplement diuen el que els dóna la gana. Però, es clar, són fonts molt més fiables que el BOE.
Fins i tot, el meu tutor ens va dir l'altre dia a classe: els nois a partir d'ara heu d'anar en compte quan sortiu de festa si us enrotlleu amb una noia perquè us pot denunciar i podeu ser acusats sense cap prova.

Quan en realitat no és així ni molt menys, i seguint aquesta regla de tres, que digui també a les noies: compte que no us violin.

És que criticar una llei que vetlla per la llibertat sexual de les persones ho trobo retrògrada. Li estan fotent les mateixes crítiques que fotia la dreta quan va sortir el No és No.
És que de vegades sembla que anem cap enrere.
I simplement, encara que homes i dones potser no som 100% iguals, hauríem d'eliminar prejudicis, estereotips i no condicionar als nens/es amb la roba ni les joguines ni l'esport.
Perquè jo no em sento orgullosa de ser una dona, ni ho sentiria de ser un home. Perquè a mi, senzillament, m'importa molt poc alhora de tenir una conversa o una interacció normal amb algú, el fet que sigui home o dona. O no binari, però aquest és un altre tema molt complex en el que em falta molta informació. I a la societat també. A la societat li falta informació sobre gairebé tot.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!