No sé per on començar, però necessito desfogar-me. Em sento massa malament parlant així dels meus pares però no ho puc contenir més, estic cansada de fer que no m'afecta i després posar-me a plorar a les nits on no vull fer soroll per no molestar.
M'estic ofegant en un ambient on no paren de dir-me que sóc una decepció, i no entenc perquè. Enserio, estic en primer any de carrera a la universitat, fent el grau que m'agrada, i estic posant de la meva part. M'ha costat arribar on sóc, no ho nego però, almenys no he llençat la tovallola.. no? Ho intento, però res és suficient per a ells.
Sempre els mateixos comentaris, comparant-me amb la meva germana (cinc anys més petita, cinc!) o recordant-me que no valc per a res, que no tinc futur, que mira on he acabat, que no volen que la meva germana acabi com jo, etc. . .
Aquests comentaris els fan quan per alguna raó s'enfaden, els hi he dit que em molesta, després intenten arreglar allò que han dit, dient que no pensen aixi i animant-me perque jo puc amb tot, però quan no paren de repetir els comentaris durant anys, ja no em poden dir que no pensen així, perquè ho fan. Ja m'ha quedat clar, soc una decepció, i no passa res, però no sé, realment cal que hagi d'aguantar això sempre?
Em fan sentir malament per tot, els meus gustos, sempre han de criticar-los fins que ploro, si em paguen alguna cosa, em posen contenta, però després sempre m'ho retreuen i em fan sentir malament, perquè de veritat que no vull ser una càrrega ... literalment em fan sentir malament perquè m'estan pagant la carrera. He buscat feina només per poder contribuir una mica ni que sigui...
Ja no sé què fer, els hi dic que em molesta però segueixen. No pasa res ja, m’he acostumat. No parlo amb ningú d'això perquè no vull molestar i se que a ningú l’interesa els meus problemes, tots tenen els seus propis i no es just que jo parli dels meus, tampoc em surt parlar dels meus problemes, almenys això m'ha ajudat una mica hahah perdó pel gran text, no cal que perdeu el temps amb això, només estic desfogant-me perquè sinó m'hauran de ficar en un manicomi hahaha.
Per acabar, volia dir, que si algú llegeix això i per alguna raó se sent identificat, primer de tot ho sento molt i segon, estàs fent tot el que pots i jo ho sé, pots amb qualsevol cosa que et proposis, cadascú té les seves dificultats, però al final del dia, et porti tres mesos o dos anys, ho aconseguiràs, una abraçada super forta little fighter <3
Laura Centellas Data: 14/11/2022 11:08
Hola!
Et mereixes ser llegida, et mereixes tenir una resposta i et mereixes ser estimada i per valorada només pel fet d'existir. I ens agrada llegir-te.
Segurament la pressió dels teus pares cap a tu no té a veure amb tu. És possible que ells hagin projectat una imatge "idílica i falsa" de la seva filla gran. Quan els pares fan aquesta projecció no s'adonen del mal que fan als seus fills/es, del dolor que els causen per sentir que mai estaran a l'alçada. No ho oblidis. No té a veure amb tu, té a veure amb ells.
Ho pateixes tu, ho sabem, però no oblidis que no va de tu.
Si parlar amb ells no ha servit, potser hauràs de buscar suport familiar fora d'aquest nucli. Teniu família extensa? o potser ho podries compartir amb algun professor/a amb qui et sentis còmoda. Has de buidar tot aquest malestar i tens tot el dret a explicar-ho i que t'escoltin.
Des d'aquí et recomanem que puguis trobar un/a professional de la psicologia per poder treballar l'autoestima i la relació amb els teus pares. A vegades la solució és posar distància, i no és fàcil prendre-la.
Nosaltres seguim aquí, amb ganes de saber de tu i acompanyar-te en el que necessitis.
Una abraçada!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
