Ex parella

Hola, us escric més que res perquè necessito desfogar-me i escriure em va molt bé.
us poso en situació, vaig estar amb un noi 3 anys i pico, fa un any mes o menys ho vam deixar, la relació ja estava bastant morta i segons ell, ho vam deixar perquè jo parlava amb un altre noi que vaig conèixer a unes vacances amb intencions (cosa que es mentida). El cas, ho vam deixar i ell la seva manera de curar-se va ser anar de festa tots els dies, liar-se amb moltíssimes noies... i la meva molt diferent, jo vaig passar el dol d'una manera més ''sana''. Vaig plorar tot el que vaig poder, passar temps sola, valorava que necessitava... En fí, ell al cap de dos mesos ja tenia una altre novia (la que deia que era la seva millor amiga quan ell i jo estavem junts). Jo al novembre del 2021 vaig conèixer a un noi encantador i vaig començar també algo ''serio'', però jo sabia perfectament que jo encara no superava al meu ex però vaig pensar '' intenta-ho''. Durant tot el temps que vaig estar amb el noi vam estar molt bé, ell era totalment diferent que el meu ex, em valorava, em sentia estimada, no discutiem... Però jo no aconseguia ''pillar-me'' d'ell com ho vaig fer del meu ex , estava més pendent de l'ex que de la actual parella i vaig decidir, pel bé dels dos, deixar-ho. (la ruptura no m'ha afectat gens). Va passar un temps i va ser el meu aniversari, el meu ex em va felicitar amb una nota de veu i li vaig dir que si algun dia volia quedar per veure'ns que cap problema (jo pensant que ja l'havia superat i que parlaríem i ja està, que tonta vaig ser). Resulta que vam quedar el mateix dia i ens vam acabar obrint, ell em va dir que no em podia oblidar, que amb la seva novia no estaven bé, que sap que mai trobarà a una persona com jo, que molts cops pensava en mi, que des de que no estem junts s'ha anat una mica a la mala vida... (jo crec que una de les coses que m'aferra a ell es com l'instint de protegir-lo i de intentar allunyar-lo d'aquesta vida ja que no vull que li passi res, però per altra banda penso i dic, ja es gran, ja sap el que fa, al cap i a la fí ha triat ell aquesta vida) I jo també em vaig sincerar i li vaig dir que jo també pensava en ell i que el trobava a faltar. (apunt important: feia un any que no sabíem res de l'un ni de l'altre, contacte 0). a partir d'aquell dia vam seguir quedant, parlàvem i estàvem super bé, recordàvem coses, rèiem, ens liavem, ell em dia que amb mi desconnectava de tots els seus problemes... (no podem oblidar que ell seguia estant mes o menys amb la novia). Fins que un dia em va dir que li havia demanat un temps a la seva parella perquè estava fet un lio. Jo li vaig dir que tornar seria equivocar-nos i que ami ningú m'utiilitzava (es a dir, ara amb ella ara amb mi) però que compartir temps junts i disfrutar no em semblava malament (sense cap etiqueta, m'enteneu?). A lo que vull arribar amb tot això es que a mi aquesta situació d'incertesa em fa mal, ens hem estimat moltíssim i cada cop que el miro em venen al cap tots els bons moments junts i se'm cau el món, erem dos nens ''petits''' (15,16, 17,18) que no teniem ni puta idea de l'amor. diuen que el primer amor mai s'oblida i resulta ser que es veritat. No sé que fer, no sé si el millor sería deixar de veuren's però és la típica situació de '' ni contigo ni sin ti''. Quan no se res d'ell el trobo a faltar encara que estigui bé però noto com que em falta algo i quan estic amb ell em faig una mica de mal recordant quan estàvem junts i la melancolia. Molts cops he pensat en anar a teràpia perquè vull intentar passar pàgina d'una punyetera vegada però no puc, tinc la sensació constant de que estem connectats i saber que ell està amb altres i no està ''amb mi'' em mata.
Sé que m'he enrollat molt però necessito que m'ajudeu o m'aconselleu siusplau.
Moltíssimes gràcies per tot el que feu i molt bon estiu!

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!