No sé quin títol ficar

Primerament, perdó per la parrafa de continuació, però porto molt de temps guardant coses que necessitava escriure i que algú em donés un feedback. Dit això, agrair la vostra paciència i dedicació al llegir el post.

Tinc un "problema" que crec que està afectant a la meva salut mental i sexual, i és que tinc 19 anys i només m'he liat un cop (als 18) i segueixo sent verge.
Potser sembla algo sense importància, però per a mi en té molta. La veritat és que tots els meus amics ja fa temps que la van perdre i molts d'ells ja tenen parella.
No és que sigui una persona tancada, però mai sóc capaç de "tirar la canya", bàsicament, no en sé, ni en persona ni per insta. A vegades intercanvio alguna mirada amb alguna noia, ja sigui a la disco o al tren, però no em surt ni dir hola, i no és que sigui cosa de nervis, simplement penso "vah, segur que una persona com ella ja té monton de penya darrere, per què s'ha de fixar amb mi". Amigues meves em diuen, "si no lligues és perquè no vols, t'ho has de creure més". Potser tenen raó i és qüestió d'autoconfiança, però és que jo no em considero "lleig", al contrari.
Sincerament sento com un buit interior que ningú del meu voltant coneix, per què al cap i a la fi, com un xaval amb sentit de l'humor, amics i cotxe es pot sentir sol?
La veritat és m'agradaria molt tenir a algú amb qui compartir experiències i vivències, algú a qui poder abraçar en els mals moments, tant en els meus com en el seus.
El pitjor de tot, és que fins fa cinc mesos em parlava amb una noia a la que sé que jo li agradava, però per dubtes i inseguretats ho vaig deixar perdre, i crec que m'arrepenteixo, però ara ja és massa tard per voler arreglar les coses, i tot per culpa de la meva indeterminació.
Diuen que "tot arriba", però quan arriba? Potser entra al tòpic de no s'ha de tenir pressa, però el present és avui i el futur no se sap.
Em sento molt incòmode quan els meus amics i amigues m'expliquen anècdotes que tenen amb les seves parelles, perquè basicament em sento molt frustrat.
S'ha de dir que tant a la primària com a la ESO es ficaven amb mí per la meva manera de ser, mai m'ha agradat el futbol, ni les baralles (però si mai m'han ficat la mà a sobre jo he respòs de la mateixa manera), tampoc les converses i bromes inmadures que feien els meus companys de classe, i sempre he tendit ha ajuntar-me més amb les noies en les que m'ajuntava de petit (tot i que la ESO em vaig quedar completament sol). Em solien dir "nenaza" fins que finalment, em van tractar d'homosexual, cosa que va provocar el distanciament de les noies amb les que m'ajuntava (com si fos algo dolent, molt retrògrad), i a mi em frustrava molt, perquè tot i el que em diguessin no em sentia com una "nena", sinó com un "nen" (merda de masclisme i els seus estereotips sobre com ha de ser un "home" i una "dona"). Bueno, si tiro per aquí començo a desvariar i enceto un altre tema el qual odio molt, el puto masclisme i la seva visió de com se suposa que ha de ser un "home".
Bueno, millor paro ja que al final us deixaré el cap com un bombo xD.
No us deixaré ni pregunta, simplement demano la vostra opinió sobre el tema i algun consell.

Moltes gràcies per la vostra atenció, i un altre cop perdoneu la parrafada.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!