Relacions obertes/tancades

Hola, bon dia <3

Per començar, gràcies per llegir la meva consulta i dedicar temps a ajudar-me!

Em trobo en una situació prou complicada que no se com arribar a solucionar-la.

Des de petit he estat educat amb que l’amor en parella es basa en una relació tancada, de dues persones que s’estimen i es respecten. Tot i així, sempre he sabut que existeixen relacions d’altres tipus, com les obertes, en les que mai m’he vist.

Fa 6 mesos que surto amb la meva parella actual, ens estimem un munt i quan passem temps junts es el millor que m’ha passat. El problema està en que la nostra relació ha tingut (i té) un “handicap” des del primer dia que ens vam coneixer, i es la manera en la que cadascú enten la relació en parella. Ell ha estat educat en la diversitat de relacions de parella i per a ell, lo ideal es tenir una relació oberta (i/o poliamorosa). Des del principi hem sigut conscients d’aquesta discrepància d’idees, de fet, vam quedar al poc de coneixens per parlar única i exclusivament d’això i arribar a un acord abans de seguir endavant. Ell mai havia estat en una relació. I va decidir que volia probar a veure’s en una relació tancada, perquè volia estar amb mi i seguint coneixent-me i sabia que estant en una relació monògama era la única manera. I tot va sortir be, fins que als 5 mesos de relació va passar el que més por tenia que passara: ell va començar a agobiar-se, a sentir que en una relació tancada s’estava perdent coses, que volia sortir de festa i liar-se si li venia de gust o quedar per tenir relacions amb algú si li agradava… es sentia lligat, que no estava sent ell mateix en la relació i que això no volia dir que m’hagués deixat d’estimar ni que li faltés alguna cosa de mi, sino que necessita no sentir-se així.

Jo tinc molt clar que obrir la relació em crearà una inseguretat enorme que segurament acabi amb la nostra relació. Deixant de banda la gelosia, la meva mentalitat no em permet estar amb algú que sé que va tenint relacions sexuals o afectivo-sexuals amb altres.

Es trist, perquè ens estimem moltíssim i saber que has trobat a la persona però que no podeu estar be junts pq sou incompatibles em trenca el cor i em provoca una ansietat enorme. He estat pensant solucions, igual que ell, acords, formes en les que els 2 poguem estar còmodes en una relació. He probat a proposar-li poder liar-se de festa, però sembla ser que tot i que ho accepti, d’aquí a uns mesos en voldrà més i no crec que anar més enllà pugui fer-ho. També li he proposat poder tenir relacions sexuals els 2 amb una tercera persona, que no m’importaria, però tot i estar d’acord vol que ho fem ja, i necessito temps per sentir-me còmode del tot i fer-ho.

A vegades penso que la única solució (i la “fàcil”) que ens queda es deixar-ho, pero no vull, em nego a perdre a algú a qui estimo, i ell tampoc vol.

Ah, i tinc molt clar que no hi ha culpables en aquesta situació. Simplement, som diferents en aquest aspecte, i no es com discrepar entre mar o muntanya, es un tema molt més important.

Ell ha parlat tot això amb la seva psicòloga, i s’ha de tenir en compte que, tot i tenir una mentalitat diferent, li agrada molt “sentir que atrau a altres”, i tenir relacions sexuals amb ells/elles per trobar en ells la autoestima que no té (tal i com em va explicar ell). Necessita tenir l’aprobació de no només la seva parella, per sentir que té un bon cos, que pot agradar i atraure, que pot seduir i lligar. D’aquí la necessitat d’obrir-la.

Resumint, entenc perfectament com es sent la meva parella ja que si jo hagués acceptat estar en una relació oberta des del principi, el més segur esq m’arribés a passar el mateix que li ha passat a ell. La comunicació es molt bona, i els 2 volem seguir junts, pero ens crea molta ansietat saber que ens estimem i que no trobem la forma d’estar còmodes els 2 en un tipus de relació. En part, el seu problema d’autoestima crec que es un gran factor a tenir en compte, però això no treu que la seva mentalitat, igualment, sigui diferent. I obviament també soc conscient que el fet de que jo no vulgui una relació oberta no només es per la meva mentalitat, sino pq la meva autoestima tampoc m’ho permet (em sentiria inferior als altres nois, em compararia, etc…). En realitat tenim els mateixos problemes però a la “inversa”.

M’agradaria escoltar l’opinió d’una tercera persona sobre el tema, que em pogués donar algún consell o alguna idea per solucionar-ho.

Moltissimes gràcies, de tot cor!

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!