Bon dia,
Us escric per què no aguanto més la dona i mare de la dona del meu pare. La dona té 40 anys i la mare uns 62 crec. Visc amb elles des dels 8 anys, ja que els meus pares es van separar quan tenia 7.
Des dels 12 anys vaig començar a sentir-me malament amb ella. Per posar en context i dir les meves raons, elles són georgianes, parlen cridant molt sempre, són molt brusques per mi i sento que tenen el control de la casa i sincerament del meu pobre pare, tant bona persona que es .. Jo sóc una persona que em sento especialment sensible, i no aguanto els crits ni els sons forts, i porto sentint-los des dels 8 anys, apart de crítiques, molts insults que he rebut per part de la dona, de que si sóc desendreçada, si m'he de comportar així O aixà, quan vaig començar l'adolescència sempre em deia que havia de ser endreçada per tenir nòvio O nsq, q havia d'estar mona per agradar-li als nois... I tots aquest comentaris van fer que li agafes fàstic al tema i amb els meus 18 anys no he tingut cap relació ni res, a part de que no he parlat gaire del tema amb cap amiga i ja per canviar de tema, no em sento del tot a gust amb cap de les meves amistats...
I us preguntareu q n'és de mà mare, pro amb ella he tingut molts problemes també ja que quan vaig fer dotze va començar a patir una malaltia mental i doncs així vaig estar fins els 16, d'una casa a l'altre sense sentir-me a gust en cap, una horrorosament desendreçada (mare) i una altre on m'exigeixen ser exageradament endreçada (pare, ja q jo les considero netejadores convulsives i si no era com elles m'insultàven, i jo era petita i preferia estar aprenent O ambe amics).
En resum he patit molt i a sobre ns pq sense queixar-me, sempre caiant tot, ningú és conscient del q he patit i estic patint ara ja que sento q no he viscut res i només he patit, sóc supertimids i no tinc habilitats socials i no faig més q estudiar i tenir esperança de mirar-me l'any vinent...
I tinc ganes de gaudir l'estiu com jove de 18 q sóc i no tinc amb qui...
Ho sento per abocar tanta negativitat aquí però ns q fer, el meu pare ho entén però tampoc puc marxar de casa pq no té tants diners.
Que puc fer per aguantar a aquestes senyores que viuen a casa meva (que som sis i és molt petita, la meva habitació es petitíssima i no té ni finestra i a més les parets són de pladur i escolto tots els crits en georgià de les ties aquestes i dormu amb taps de les oïdes i tot per poder dormir i ajj no les aguanto ).
P.D. Amb la dona no m'hi parlo ja que molts cops ens enfadem ja que ara que he crescut li torno les coses, ja no m'ho menjo més i he de dir que em sento molt més intel•ligent q ella a nivell emocional, ella perd els nervis i jo no, estic tant tranquila dient tot el que opino i argumentant, i ella es torna boja amb mi i es posa a llençar coses... Realment no pot amb mi, m'he fet molt forta amb tot plegat... Intento no fer això pel bé del meu pare, pq de que després rep ell... I com dic, el meu pare és l'únic que m'importa d'aquella casa (per soposat els meus germans petits tmb, els quals intento ajudar a que no acabin com jo).
Que dec fer? Anar a viure sota un pont? 😣 Pq lo de parlar les coses i intentar tenir una relació almenys amb respecte ja ho descarto, amb aquestes ties no es pot parlar només discutir, i paso de respectar-los si elles no m'han respectat ni em respectaran mai, ja sóc major d'edat i no pot ser que no tingui veu ni em senti estimada a la meva pròpia casa.
Tinc molta por de les conseqüències que pugui tenir tot això en les meves futures relacions, en la meva futura persona, i tinc por de mai ser feliç... Pq ns com ser-ho ara mateix, la meva única esperança és l'any que ve marxar a la uni a un altre pis i començar a viure de veritat...
Moltes gràcies per llegir això, necesitava expulsar...
Una abraçada!
