Depresió

Hola, us escric aixp perquè no se que fer.
Primer que res, els meus pares em van abandonar quan jo era molt petit llavors em van deixar amb l'avi i les meves germanes. Sempre he sigut molt introvertit i timid. Encara que amb el pas dels anys crec que ho millorat bastant, puc parlar amb la gent... Inclús puc semblar extrovertit. El cas, que ultimament, bueno aquest ultim any sento que no tinc amics, i que ningú em vol. Practicament li caic malament a casi tota la meva familia. Diuen que soc un borde... A part ningu de la meva familia em cau be, excepte les meves germanes que em porto bé, encara que ens barallem molt, pero son les persones que mes estimo. I el problema es que amb l'avi mai hem tingut una bona relació, apart de que está amargat ell també es un borde. Aquest ultims mesos he estat anant a un psicoleg i m'ha dit que les persones amargades son bordes i per aixo el meu avi ens parla aixi.
Pero es que a vegades es passa molt, i es molt cruel, l'altre dia em va dir que jo i les germanes li haviem arruinat la vida, que ell amb els anys que té podria estar jubilat, que mai hauria d'haver-nos acollit, i que erem el seu poblema. Llavors em sento tan sol, pero tan sol. Que a vegades em paro a pensarr qui m'estima. I de la meva familia qui m'estima son les meves germanes, i se que en els fons el meu avi també, pero a vegades es tan cruel, que no em sento estimat per ell. Els meus amics, son amics, pero a vegades sento que realment no s'interessen per mi, i que si m'anés d'on visc ara, no els importaria, potser estic exagerant, o no sé. Tinc un lio de tot. Pero es que tampoc em diuen de sortir ni res. No sé sento que tot s'em fa gran. El psicoleg em va dir que tinc un cacao i que necesito organitzar els sentiments, pero no sé com fer-ho, perquè a més ja no vaig, perquè no m'el poden pagar. A més encara no supero l'abandonament dels meus pares, em sento culpable pel mmeu avi, perque realment em sento identificzda ab el que va dir, de que erem una carga, ell no es feliç per la nostra culpa, i no puc fer res. A més visc amb la angutia de que es pot morir, i amb qui en quedem, ell ja es vell, i cap de les meves germans es major d'edat, i no crec que ningu ens pugui cuidar. No se que fe, a vegades em vull morir, pero no ho faria per les meves germanes i pel meu avi, ell ja ha tingut bastant disgustos al larg de la seva vida, i mai podria fer-li aixo, ni a ell ni a les meves germanes. Llavors es com que estic obligat a seguir existint, en aquesta merda de vida, que no tinc res, res. Intento ser iteresant, pero es que soc una merda, ningu m'estima, a sobre soc lletg mai he fet res sexual, i no m'agrada el meu cos, es horrible, a més ara arriba l'estiu, i jo que fare. Intento estimar-me, pero es que deixant de fer-me mal comentaris a mi mateix, no m'ajuda a pujar-me l'atoestima. Que asco em dono. Ufff es que dono perez, literal que asco. Tot es una merda, soc aburrit, i a sobre no mestima nigngu. No penseu que exagero, perquè literal que no ho faig. A sobre, la psicologa em va dir que tinc depresió que anire a un centre de salut mental infantil, i será com anar el psicolg, encara que amb un altre... No sé, si es que jo en realitat vull millorar el meu estat d'anim, vull poder millorar les meves realcions, pero es que tendeeixo a sentir-me triste. Desitjo poder ser feliç algun di, de veritat que ho desitjo, si encara estic viu. Literal, que ho penso, i es que no em veig d'aqui 5 anys, no em puc veure, de veritat que no, estic ofegat.
Vull tenir parella, perquè sento que tinc tant d'amor per donar, i que si jo estimés a algu l'estimaria tant, i mai mai, l'abandonaria, pero mai, perquè se que podria estimar tant. Pero voldria que fos mutu. Pero no ho veig capaç aixo. Inclús hi ha vegades, que al llit em fico un coixi, perquè fagi com si hi hagues algu que m'abraça. Crec que si tingues parella, el que més m'agradaria serie els abraços. Pero jo mai rebo abraços, la meva familia es super freda, llavors sempre he sigut molt fred, llavors em costa com l'afecte fisic, dncara que vull. Pero els amics mai m'abraçen ni res. Perquè dono la sensacio de que soc fred. A vegades voldia cambiar la manera de com em veu la gent desde fora. Perquè no soc jo realmnt. Llavors em sento incomode siguent qui soc ara, perquè no soc jo. No sé. Pero es que em donaria vergonya abraçar de sobte a algu, o dir-li em dones una abraçada. Em mirarien raro.. Perquè ''no soc aixi'' es suposa, pero a mi en realitat m'agrada molt les abraçades. Crec que en el fons soc una persona molt carinyosa, i totalment diferent i qui tot el mon em veu. Es una merda, la barrera que anat fent al llarg dels anys, per no ensenyar les meves insegurets i tot el que m'afecta, no sé. Crec que inclus a vegades quan fem un botellon i estic borratxo, arribo a ser qui realment soc. Una vegada, li vaig fer una abrçada a un amic i em va mirar raro, com que faig si jo normalment no abraço a la gent. Realment us escric aixo més per desfogar-me que no pas perquè em pogueu ajudar, perquè no crec que pogueu, he estat llegint algunes consultes i les respostes no semblaben que ajudesin, bueno, perdó. estic sonant arrogant, potser a cada persona li ha servit d'una manera o una altra, o directament jo no li veig la solució a res. Jo que se. Crec que hi han moltes coses per aprendre i vull, pero no puc. En fi, espero que us vagi bé.
Gracies

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.


Moltes gràcies per la teva consulta!