Que faig jo ara

Hola,

Avui ha sigut un dia molt dur per mi, i mira que en portem mitg. M'han dit que necessito pastilles antidepresives, he petat a plorar al mitg de la classe quan sempre sóc la d'una punta que no parla gairé i m'he anat a parlar amb el tutor. I bua... ha sigut molt maco en part pq no pensava rebre aquest suport. A vegades quin bé fa una abraçada.

Però... esq jo en el fons estic descobrit que em pasa. Doncs que he viscut en un paper que no era jo des de els 12, per situacions de la vida que em van fer-me molt responsable desde aquella edat, i m'he hagut de fer una boleta i amagar MOLT les meves emocions.
Crec que no exagero si dic que en tota la adolescencia no he expresat qui sóc. Veia a tothom créixer, descobrir-se, parlar de temes importants, de les primeres vegades... m'ho he perdut tot... TOT ostia.

Normal que estigui depressiva... no surto, estic a punt d'acabar una etapa asquerosa i necessito començar a expressar-me tal i com soc...

Intento relativitzar, intento escriure el que sento, pro la unica cosa que vull es anar a rebentar ampolles de vidre o alguna cosa així.

No estic motivada a estudiar (unica cosa que em movia... per l'esperança d'un futur millor.) No puc més. I si vaig parlant del que em pasa poc a poc, pro el patiment es només meu. Em sento exactament com la Natàlia de la Plaça del Diamant, (lectura obligada d'aquest curs) He crescut aillada, apartada de tot, atrapada en els meus propis patiments, sense poder queixar-me a ningú. He perdut la meva veu.

I ara a sobre volen que em drogui a pastilles.

Gràcies pel que feu, una abraçada.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!