Hola, abans he fet una consulta amb el tema de sexologia,
però apart necessito dir-li algú que ahir em vaig pendre 8 diazepams (que eren de casa i no són meus, mo em medico) 10 pastilles de paracetamol i 10 més de nosequè… realment ara no sé per què cony ho vaig fer, va ser realment estúpid. Però és que tenia moltes ganes de morir-me, sense que m’hagués passat res en específic (bueno, tot).
No sé. Estic molt cansada i cada dia tinc més pensaments suicïdes, encara que em fa por matar-me, realitzar l’acte. Per això el mètode de les pastilles és el que em sembla més fàcil i menys directe, tot i que no sé encara quina combinació és mortal lmfao.
Ho sento, no vull que algú que no estigui bé “aprengui de mi” i comenci a pensar o fer coses negatives amb ellx mateixx.
A més, em sembla que disassocio, o potser és una barreja xunga entre ansietat, falta de son crònica (el curs passat dormia una merda, vull dir unes 3-4 de mitjana) pot ser també un efecte secundari de llarg termini de fumar maria… (n’he fumat “poca”, una vintena). Sé que no en són pocs, però tampoc en sóc addicte, en fumo punutalment i fa girebé 5 mesos que no en fumo). Aquest estat dissociatiu podria ser una conseqüència d’un cop, fa un any exactament, em vaig pendre uns 8 paracetamols pensant en que em moriria (molt imbècil de part meva, ho sé). Estic dient tot això perquè durant cada dia de la setmana, des de principis de l’estiu del 2021, em sento out, desconnectada, de vegades molt apàtica, encara que constantment estic en una muntanya russa d’emocions xungues. En fi. De vegades penso que tinc un TLP.
Em cansa viure. Literalment. És com que m’esgota estar desperta, i per això últimament dormo com si no hi hagués un demà (per posar-vos un exemple, avui he dormit 16 h). I sento que estic en un punt mort de la meva vida, que estic anant a pitjor, lentament esfonsant-me en fang, i que mai aconseguiré estar bé perquè els meus problemes tenen molta arrel (des de petitx que m’odio), però tot i així no em mataré mai, no ho aconseguiré, i tindré una vida de merda i mai seré feliç.
Ho sento, soc molt autodestructiva, de des de fa molts anys, i no sé canviar res. Vaig anar a teràpia el març de l’any passat, durant uns mesos, però no em va ajudar en absolut. Després, l’octubre vaig fer unes 5 sessions amb una dona, però tampoc vaig millorar, perquè no “em permeto estar bé”, per dir-ho d’alguna manera. Ara he començat teràpia, i em fa por que no vagi bé, i a casa em facin sentir més culpable.
No sé. Ho sento. Aquest tipus de missatges no es poden agafar ni amb pinces, però suposo que la finalitat d’escriure-us era ordenar la meva ment, perquè està feta un caos, i desfogar-me.
Moltes gràcies per la paciència
Laura Centellas Data: 17/02/2022 16:26
Hola!
El que acabes de fer requereix molta valentia! Acceptar les teves pors i vulnerabilitats no és fàcil. I quan estàs vivint una temporada de malestar, tot es fa molt difícil, complicat i molt cansat.
Aquestes idees d'autodestrucció, de fer-te mal, de voler morir-te poden ser molt limitants i fer que no puguis veure que més endavant podràs estar millor.
Escriure-ho et pot ajudar a col·locar els pensaments, a ordenar-los i a poder veure si hi ha alguns patrons.
Agafa aquesta consulta i envia-li a la teva terapeuta. Fes-li saber com estàs realment, comparteix i deixa que et pugui ajudar.
A vegades l'ajuda apareix sense adonar-te'n. Mica en mica fas el canvi i no n'ets conscient fins que ha passat un temps. Centra't en el dia a dia. En coses petites, en petits reptes.
Tens alguna persona al teu voltant en qui confiïs?
Torna'ns a escriure per saber com estàs, com vas i per poder estar al teu costat. No estàs sola, nosaltres seguim aquí.
Una abraçada molt forta!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
