Si ja estic trencat no crec que tingui moltes opciones més

Hola.
Primer de tot us vull agrair el servei i ajuda que oferiu a tanta gent. Gràcies pel vostre suport i ajut.

Escric aquest missatge per si em podeu ajudar amb uns problemes que tinc.

Des de tota la vida les inseguretats i les pors m'han controlat la vida. Des dels 13 anys (fa 8 anys des de llavors) que porto lidiant amb un trastorn mental, trastorn bipolar, que m'han diagnosticat des de psiquiatria després de fer unes proves aquest any. Em van haver de portar a psiquiatria al 6è ingrés a urgències per atac d'ansietat amb ideació suïcida. Fins llavors (aproximadament 7 anys des de l'inici) m'ho vaig muntar com vaig poder pel meu compte aguantant el cacau mental (fases depresives, pensaments suïcides, ansietat, pors i inseguretats, alguna fase maníaca, canvis homonals de l'adolescència, temes acadèmics, universitat,...).

El camí no ha sigut pas fàcil, i ara que podria veure més llum en al camí, em trobo que tot va a pitjor. Començo a sortir de "l'aillament defensiu" al que vaig recórrer psicoloògicament, i ara que començo a sortir més, surt també tot el que s'ha acomulat amb els anys (ràbia acomulada, problemes d'inestabilitat mental, obsessions, obstinacions, problemes d'autoestima, problemes amb el perfeccionisme,...).

A sobre, ara estic acabant 'últim any de carrera de la universitat, i aquest estiu ja he d'anar a buscar feina al món laboral, i tal com pinta la cosa no és fàcil, i pitjor és per a mi que a més se m'afegeix el cacau psicològic que tinc al cap.

Tinc un trastorn bipolar que estarà amb mi tota la vida fent nosa i traient-me qualitat de vida, tinc afectació de funcions afegida (d'atenció, velocitat de processament, i flexibiltat mental), un munt de temes psicològics a tractar, m'he perdut 8 anys de la meva vida que no em tornaran, m'he passat l'adolescència passant un trastorn mental mentre els altres l'han pogut disfrutar l'etapa.

Tinc massa coses per arreglar al meu cap, la medicació no acaba de funcionar (em dóna somnolència i marejos), i ja estic fart de probar coses. Vull una vida normal sense tants problemes.
No vull dependre d'unes pastilles tota la vida, tampoc vull haver-me d'adaptar per un trastorn que m'ha vingut sense demanar-lo i que tindré tota la vida, ni vull perdre el temps que em queda de vida (ara tinc 21 anys i l'esperança de vida a Catalunya al 2020 era de 82,6 anys) arreglant uns problemes que no he demanat, no vull, i no m'importen. Vull recuperar tots els anys perduts, tenir una vida normal com tothom lidiant amb els problemes normals, no tractar un trastorn mental de per vida.

Però com que la vida normal no hi serà més, m'he d'aguantar amb la nova normalitat per a mi, i no vull. No vull viure com una figura trencada que ningú vol, ni jo vull, adaptant tota la vida.

Ara el que vull és disfrutar la vida que m'he perdut tot aquest temps, tornar a ser un adolescent de 13 anys, experimentar tot el que m'he perdut i deixar apart l'adultesa, amb la que encara no vull lidiar. Congelar-la i reprendre la quan creqgui que és hora i estigui satisfet.

Perdoneu la parrafada i la densitat del text, però si no ho deixo anar no sé com desfer-me de tota aquesta.

Se'm acut agafar una pistola i una bala per acabar amb una ment trencada i defectuosa que m'importa el més mínim, que ningú vol i ni vull jo. Però de debò que no sé com lidiar amb aquesta situació; el mercat laboral, la carrera, la adultesa, el trastorn bipolar, els danys de funcions, els danys pendents a tractar, els danys colaterals de la malaltia, la adolescència, els anys perduts, la ment trencada i defectuosa, el futur, el fet que només tinc poc més de 60 anys de vida segons l'esperança de vida actual,...

Gràcies per l'atenció i pel vostre servei.
Espero que la lectura us sigui lleugera dintre de que cap.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!