-vida 2

hola, nose si os enrecordereu de mi, vaig escriure una consulta fa poc amb el nom de “-vida” en ella parlava sobre el que vaig patir a l’institut, autolesions, deixar de menjar… (si no recordes quina dic te la podries reellegir per sobre per saber del que t’estic parlant? moltes gracies)
acabo de llegir la seva contestació, m’ha emocionat i m’he sentit molt estimada per la seva part, tan de bo coneixet de veritat.
del que volia parlar es que ultimament nomes he empitjorat.
de costúm, normalment em faig talls, per alleugar el meu patiment, i se que sona molt malament pero ho alleuga de veritat, pero ahir, tot va anar a pitjor, em vaig barellar amb els meus pares i tot va comensar de nou, tot el patiment tota la tristessa acompanyada de rabia i vaig desidir que volia morir pero de veritat, vaig escriure una carta de despedida i tot, habia pensat en morir per les venes tallades pero esque nose perque no se’m marquen ja casi i vaig pensar que aixi no aconseguiria res, vaig veure lejia y vaig dir amb aixo si q em morire pero no me la vaig poder beure em vaig sentir una persona cobarda, vaig pensar que el cremeria per dins i jo no volia dolor, nomes morir, osigui que deixes tot de fer-me mal, i vaig tenir por, pero no de la mort del dolor que em causaria si m’ho begues. vaig agafar el lloc on hi han pastilles de la casa y me las vaig pendre totes, nose com unes 30 me las vaig tragar totes, al veure que no em va pasar res, sincerament em vaig quedar fatal vaig pensar que inutil ets. aquesta nit ho he pasat fatal estaba maregada em donava tot voltes em feia mal el estomac i sentia que anava a vomitar, de veritat he pensat que si que em moria eh, pero no, m’he despertat be. em sento inutil, ha saber de que eren las pastilles esque soc penosa no se fer res be. necesito ajuda pero parlar amb algu no em tornara la felicitat es dia a dia de veritat que no trobo un motiu per el que aixecar-me. i per una altre part em fa pena la meva familia se que es quedarien destrossats, soc egoista?
no puc evitar sentir reencor per tot el que hem van fer fa dos anys, per culpa seva ara ja no soc jo, no soc persona, era feliç joder i estic farta de fer veure que ho soc amb la gent del meu voltant. i d’altre banda penso, com no has superat algo del 2019? tenia 13 i ara tinc 15, i ja no es nomes el que va pasar es tot el que ho ha seguir i ha sigut en silenci perque no ho he parlat amb ningú. li vaig ensenyar uns talls que tenia a la meva mare i es va quedar espantadissima no sap com reaccionar amb mi, ni com tactar-me, em fa sentir malament, els meus pares em veuen amb un atac d’ansietat que estic desitgant MORIR els hi parlo malament i em castiguen perque els hi he parlat malament. no em veieu? que no puc ni respirar joder ho estic pasant fatal i a sobre m’heu de castigar? m’heu d’amargar? NO PUC MES NECESITO AJUDA enserio ho vull superar pero no puc, vull ser feliç, pero quan em ve una crisis no soc jo, penso en morirme, i si ahir hagues tingut algo a ma efectiu ho hagues fet. em sento estupida

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!