Sento com si estigués caiguent en un pou profund sense sortida...

Des de que els papes es van separar ho ha començat a passar malament de veritat. El papa em feia i em fa chantatge emocional i em fa comentaris dolents com dirme gorda o coses daquestes, i no ho fa només ell, sino que ho fa tota la familia de part de pare sobretot la tieta i l'àvia. Em fan sentir molt malament. La mama quan sestava separant no sadonava i si tenia un mal dia la pagava amb mi enfadantse amb mi sense cap motiu o renyantme quan no havia fet absolutament res. La parella de la mama a vegades tambe em feia comentaris que realment mafectaven i mafecten. La iaia em fa cada dia que la veig comentaris de com vaig vesrida, ella tambe em fa chantatge emocional, com el papa. Quan lavi va marxar, algo de mi tambe va marxar amb ell, des daquell dia ja no soc la mateixa. Aquest any ho he passat molt malament, mha fet molt de mal ja que minsultava per watsapp i espampava rumors sobre mi, ella era la meva millor amiga. Sempre em volia controlar, no li agradava quan anava amb persones que no eren ella... Fins que a principis del curs 2020/21 em vaig adonar que havia de parar aixo, que ella no tenia dret a dirme amb qui podia o no podia anar.Va haverhi un moment que no podia més i necessitava sentir dolor en una part del meu cos per drixar de patir, de sentir el dolor interior que sentia cada dia. Així que em vaig començar a intentar autolesionarme, pero mai mhe arribat a fer sang. Només era per desviar el dolor. Més endavant em vaig adonar de que també ho feia per cridar l'atenció, perque no em sortien les paraules alhora de demanar ajuda, així que ho feia a base de ferme mal. Abans de ferme mal, vaig tenir problemes amb el menjar. No berenava o bé perque esyava angoixada, enfadada, frustrada, em sentia impotent... i la pagava i la pago amb el menjar. Deixo de menjar, per castigarme a mi mateixa. Vaig parlar amb la mama sobre aixo i em va deixar de passar durant un temps, jo creia que ho havia solucionat, o això creia. Ara, ha anat augmentant més, ja que ara no es només el berenar, sino que a vegades no esmorzo o si mobliguen esmorzo poc, o dino poc, no bereno o sopo poquíssim... Des de petita que sentia punxades al pit, pero mai tan fortes com ara, mai les he tingut tant freqüents com ara. Als 15 dies del juliol que he passat amb el papa, la majoria de dies aprofitava qie em dutxava i plorava, hiperventilava, tremolava, i sentia fortes punxades al pit, havia de deixar de respirar pel dolor que em provocaven. A partir dalla, vaig començar a tenir insomni. A vegades em marejava i ho veia tot negre (tot això encara em passa). Fa uns dies no vaig dinar i casi no vaig esmorzar. Recordo un dia que sentia molt de dolor, que ja estava cansada, que vaog decidir apagar-me, apagar els sentiments. A mesura que ha anat passant el temps, he anat sentint menys fins el punt d'arribar a l'indiferència. Ara mateix, estic caiguent en un pou sense fondo, i m'he n'he adonat tan tard que estava caiguent que ja estic a massa distància de la superfície. No puc sortir jo sola. Es impossible. Perquè que si eh, que vull sortir, però perquè? Per tornar a plorar cada dia de la meva puta vida perque la meva mare em fa sentir com si fos una puta merda, per la parella de la meva mare que em fa sentir igual i molt pitjor, pel papa, que sempre em menteix , em fa chantatge emocional i es un controlador, per la meva àvia que em fa sentir com el putu cul fent comentaris de tot tipus i espiant-me pensant que no m'adonava, a l'àvi que fa que m'odi cada día més a mi mateixa, per tota la família del papa que em diuen "gorda" "Para de menjar" "Acabaràs com una bola"... Per la tieta (mare) que em fa sentir que tot el que faig ho faig malament, per la iaia que m'avergonyeix del meu cos, de la roba que porto, em fa molt de chantatge emocional,... Però tot es culpa del mòvil, no mama? Ah, si, o de la meva cosina pel fet que que jo ja no mengi com abans. Totes les amigues amb les que he confiat m'han fallat, totes. Després de saber-ho, mama, de veritat que el que se t'ocurreix dir-me que esque ho no ho dono tot amb les amigues? Que com que no els hi explico les meves merdes, no ho dono tot i que no em sorprengui si marxen, que es perque no els hi explico? Em vas dir que la teva parella s'havia cansat de donar-me sense rebre, que com que mhavia anat a depilar a una esteticien i ja no em depilava ella, era com dirli que no volia que em depilés, que ja no els hi explicava res i shavia cansat. De veritat? Pero no veus que estic malament? Deu haver canviat algo entre nosaltres perquè no et tingui la confiança de dir-t'ho, no? Pues ja magradaria pero segueixo siguent tan estúpida que no tho vull dir per no ferte sentir malament. Així d'estúpida sóc. Recordo que em vas dit que no aguantaries unes altres vacances així no (perque jo havia estat tancada en mi mateixa i casi no parlava amb elles) pero, que voleu, que fingeixi un somriure? Vale. A partir d'ara es el que faré. I després de tot, vull sortir del pou? La veritat es que no. No vull patir com ho feia abans. No vull quedar-me a la dutxa plorant mentres tremolo, hiperventilo i sento un dolor al pit insoportable. No vull. I saps que es lo pitjor? Que m'estic convertint amb el papa. Menteixo constantment. I encara wue vulgui apagar-me d'una vegada, segueixo sense fer-ho del tot, encara segueixo plorant a vegades. Suposo que el dolor per mokt qur intenti amagar-lo mai marxarà. Sempre estarà allà. Per l'altre banda hi ha una xispeta dins meu que es nega a apagarse, es el motiu pel qual no m'apago del tot. Joder amb la petita xispeta, eh? Suposo que en el fons si que em nego a perdre'm, a tocar el fons del pou, i m'alegro perquè m'adono de lo forta que arribo a ser. Perquè porto molt de temps lluitant. Vull rendir-me, vull descansar emocionalment i deixar de sentir, estic cansada. Portomolt de temps cansada. Es com un got que a poc a poc sha anat emplenant, pues el meu està a punt de vessar. I si vessa... si vessa... Em costarà molt tornar a sentir, tornar a tenir la xipa que jo teniax tornar a ser jo, recuperar-me a mi mateixa i sortir del pou. Necessito ajuda. Tinc problemes de confiança perquè tota la gent a la que li he explicat tots els problemes personals, mhan anat per darrere a explicarli tot a la gent i al meu ex per despres posar a tothom en la meva contra. Un dia la meva mare em va dir que mhavia de desfogar, perque jo sola no podia sortor del pou, pero no em surt explicarli a ningu. Em fa por.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!