-vida

Hola, he vist que no contesteu consultes desde fa temps aixi que suposo que esteu de vacanses, respongueu-me quan pogueu, espero que os estigui anants be l'estiu,
Nose per on comensar jo. Vulla visar que aqueata serà una consulta llarga, espero no molesta. Moltes gracies per llegir-me

Dividire aquesta consulta en tres apartats: el que vaig sufir al institut/ problemes alimentaris/ i el meu exs


Fa temps vaig sufrir al insti, em deixaven sola, es reien de mi, em venien a les hores de descans a insultar en grup, em deien virus, i disfrutavent fent-me sentir malament. Això em va matar. Literalment, jo era feliç, tenia amics i m'agradava la meva vida, treia bones notes i tenia bona relació amb els meus pares.
Totes les meves suposades amigues eren les que venien a veure com em deixaven en ridicul i es reien. Estava jo sempre sola, acorralada per un grup, no tenien cor, disfrutaven, els hi veia a la cara que s'ho passaven be, era el seu entreteniment. A partir d'allò vaig cambiar. Ja no estudiava, no em podia conssentrar en els examens, ja no demanava dubtes als professors perque si ho feia es reien de mi feien comentaris, i jo sempre callava. Total, que al final em va ser tot igual, la meva vida en fi tot, no m'importava res. Em van afegir a un grup, per dir-me coses. Al rebre els missatges no vaig poguer mes. Em volia morir. Vaig anar a l'habitació del meu avi i vaig agafar un cuter. Aquell va ser el primer cop fent-me mal, pero esque volia acabar amb tot volia morir, em vaig rajar els nudillos i vaig veure que no feia tan mal com em pensava, em vaig dir, em fa mes mal el que sento que els talls. Després d'això em vaig estirar al llit i no em vaig aixecar fins el dia seguent amb l'excusa de que em feia mal el cap. Em posava gomes de cabell a les munyeques perque ningu veies les marques.
Els meus profesors van notar la meva actitud "pasota" i em van portar a la psicologa de l'escola Ella no em va ajudar, jo mai em vaig obrir i sempre ens quedavem en silenci o responia les seves preguntes amb un "nose". Els meus pares no s'havien res, pero es van acabar enterant, jo els hi vaig dir de canviar d'escola, pero no van voler, em van dir que gent estupida hi havia a tot arreu.
Això al final es va acabar. Es van deixar de riure de mi, suposo que algun professor les va avisar, perque els meus pares es van queixar. El que em feia mes mal es que es reunia tot l'institut per veure-ho i riure's. Com os anava dient això va pasar, però a mi em van deixar feta merda, i jo ja tenia l'autoestima baixa pero esque me la van destrossar per complet. Assobre em barellava amb els meus pares i sempre m'agafaven atacs em tencava ala meva habitació agafava cualsevol cosa punxeguda i em feia mal per desafogar-me.

Em vaig comensar a obsesionar amb el meu pes, amb que em veia gorda, kalories etc. Vaig deixar de menjar, o tot el que menjava, perque sino els meus pares sospitarien, ho vomitava després. Em vaig aprimar 8kg en molt poc temps, potser en un dia m'aprimava un kg o aixi. Em sentia maregava i no em venia la regla o em venia molt fluixa.

Un dia vaig coneixer a un noi. Amb ell era feliç, em sentia viva i m'oblidava de tot. Vam comensar a sortir, li vaig explicar tot, ell em consolava m'entenia, pero seguia fent tot això del menjar. Em va fer prometre-li que mai mes vomitaria, li ho vaig prometre, pero no ho vaig cumplir.
Els meus pares mai van saber res. Com jo estava malament afectava a la nostre relacióm i jo li vaig dir uns quants cops de deixar-no's uns temps peque jo no estava be, gens be, i no volia cansar-lo de mi. Això a ell li va fer molt mal, que l'hagues deixat. Sempre que ens enfadavem em demanava ell perdó, sempre que estava malament ho pagava amb ell, perquè era la unica persona que tenia, a la unica persona a la que li explicava tot. Era mes el meu psicoleg que el meu novio. Jo estava fatal, m'enborraxava i anava a festes, llavors el trucaven per dir-li que estava vomitant que no reaccionava, i era ell el que es quedava amb mi, ell em cuidava jo l'intentava allunyar de mi i ell es quedava allà, preucupadissim per mi, jo no me'n adonava, ho veia tot negre. Quan li explicava tot el que sentia, que no volia vivir, que no estava agust, que no veia motius, ell em deia que ho tenia que dir a algu mes, que ell no podia ser el unic que ho sabes perque per ell era una carga massa gran. Només parlavem de mi de mi i de mi, sempre escoltava, sempre estava. Vaig millorar, i em vaig notar feliç, vam estar un temps molt be els dos, pero ell no podia superar moltes coses meves que jo havia fet malament que li havien fet mal i que no m'ho hvia dit. Es callava tot el que pensava tot el que li molestava, tot el que sentia. I va coneixer a una noia. Una noia mes guapa mes prima i que sobretot, no tenia problemes i era alegre. Jo notava que ja s'havia cansat de mi pero no li deia. Un dia borratxa li vaig dir tot, que sabia que estava coneixent a mes noies, ell em va dir que no em volia fre mes mal i que no es sentia preparat, a mes de que volia estar amb mes noies. Allà es va acabar tot. Era com de la familia per els meus pares venia amb nosaltres a tot arreu, i jo pensava que ens casariem, pensava que era ell. Estava fatal. Li va costar ben poc superar-me i als dos dies de deixar-ho amb mi ja estava amb la altre. Vaig parlar amb el seu millor amic, per preguntar-li que podia fer, que el necessitava. Ell em deia que era estupid el seu amic perque no sabia el que havia perdut. Total que ja no em sentia tan sola perquè parlava amb el millor amic del meu ex i ell em deia cosses boniques. El meu exs es va enterar de que parlavem i es va enfadar moltissim, pero només amb mi, amb el seu millor amic no. Deia que jo estava manipulant al seu millor amic per fer-li mal a ell i va comensar dir coses molt dolentes de mi. Tot el que s'havia callat en un any de relació ho va dir, va explotar de rabia. A mi em va fer molt mal tot el que va dir i em vaig desahogar amb el millor amic, ell m'entenia i era una copia barata del meu exs, i al final em vaig acabar liant amb ell. Al principi no marrepentia, li tenia molta rabia al meu exs, com es podia haver olvidat de mi tan rapid, com en dos dies havia superat un any de realció? Perque s'estava liant amb altres? Perque no em trobava a faltar com jo a ell? Perque parlava malament de mi? Ja no el reconeixia. Potser es que mai el vaig coneixer. Potser es que nomes conec la versió que jo volia que fos. Ara he recaigut a tot. Ja no em fio del millor amic, te altres intencions jo crec, i m'arrepenteixo molt. Esque com li pot haver fet això al meu exs siguent amics desde petits. I jo tambe tinc culpa. Fa poc el vaig trucar, al meu exs, plorant dient-li que no puc mes. Em va dir que no em volia escoltar. Estic morta literalment. No tinc cap motiu per viue per aixecar-me cada dia. Mhe quedat sense amics, em vaig allunyar de tothom menys d'ell. No tinc amb ningu amb qui parlar. No sabeu la sensacio que sento. Crec que tinc problemes mentals o algo, de veritat crec que els meus pensaments no son nomals, tot el que he fet no es normal el mal que mhe fet no es normal. Nose que fer. Vull que tot em pari de fer mal. Em sento ridicula escribint això. Però no tinc a qui explicar-li, a mes amb els meus pares no tinc una bona relació, no m'entenen i son molt sobreprotectrors es a dir no em deixen fer res i estic a casa meva sense sortir podrint-me.
El problema en si no es ell, osigui el meu exs, soc jo, ell em feia feliç pero la meva felicitat no poot dependre de una altre persona ell em feia olvidar-me dels meus problemes pero no els feia desapareixer, i al final es va fartar de mi de les meves actituds.
I jo ja no vull viure

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!