despareixer

Hola, ultimament tinc mes pensaments de que seria millor que despareixès, no sé fins quin punt ho dic de veritat, perque soc una poruca i segur que no m'atreveria a matarme.
Fa molts anys que soc infeliç, des de que vaig patir bullying, vaig tenir moltes amistats tòxiques que em volien per interès, i la meva mare va morir, per allà quan jo tenia 12 anys, i des de llavors que pateixo ansietat. Actualment que soc adulta es com que arrossego tot, no em veig capaç de ser independent del tot i ara que el meu pare està malalt (porta anys pero ara esta fatal) penso en que li passarà algo,o que li passaré el covid i mai estic tranquila, i també penso q estaré sola perque tinc pocs familiars i amb alguns no em faig. Amb el meu pare, tot i jo portarme millor amb la meva mare, sempre parlo amb ell quan em passa algo i es qui em posa els peus a terra, a vegades sent una mica cruel perque no enten els meus problemes en socialitzar ni la meva por a sortir per la ciutat, i se que si no està no em veig capaç de prendre decisions.
Tinc pocs amics els quals veig poc i ara que aquest any ells han acabat els estudis (jo tinc que repetir assignatures) i crec que no ens veurem gaire mes perque tampoc vivimt aprop. També conec unes persones que haig de veure inevitablement i m'odien, em fan el buit i em fa estar mes deprimida i marginada. Els meus hobbies cada cop m'avorreixen més i em veig amb poques ganes de tot, ni que ho enmascaro bastant i ningú sap aquests pensaments de voler desapareixer, ja que amb els amics m'ho passo bé pero no els veig casi. Tinc ganes de plorar casi cada dia.
Tinc parella i em va bastant regular perque ell també està fatal amb les seves coses, té depressió i es com que em deprimeix molt a vegades estar amb ell, en els bons moments estem bé però és esgotador estar amb ell a vegades, pero realment no sé si estem bé, ja q tenim alguns problemes comunicant-nos i també sexualment, i estic rallant-me per si no l'atraic. El meu pare l'odia i diu que no es una persona bona per mi, i això encara em fa rallar-me més, perque no em veig capaç de deixar-lo ni tampoc se si vull perque realment no sé fins quin punt es pot solucionar i a vegades m'ilusiono de que sortirem endavant quan tenim una bona ratxa, però després sempre tenim alguna baralla, i segueixo estimant-lo a pesar de tot. El meu pare diu que segurament està amb mi per l'interès i jo penso a vegades que està amb mi per por a estar sol i això em fa sentir impotent. A més, soc molt gelosa i continuament m'estic rallant de si m'enganya perque no entenc com pot seguir amb mi.
Vaig a teràpia, fa mesos em va anar fatal perque no arreglavem res i em vaig sentir desesperançada, estic amb un altre i bueno, tampoc no es que em doni trucs per millorar en lo meu sino analitzar la situació, i no hem parlat encara d'aquests bajons que em donen perque penso que es algo passatger i em centro mes a explicar els meus problemes socials i comunicatius, que fan que em vegi incapaç de ser independent en un futur, i no es que hagi avançat molt.
A vegades tinc pensaments de marxar, sense dir res a ningu pero on i com? No m'atreviria perque si no sé ser autosuficent com ho faria? I tampoc voldria preocupar al meu pare ni tampoc als meus amics propers. També penso que tinc aquests pensaments de desapareixer perque soc covard. També tinc pensaments en suicidarme pero que no son molt reals, ja que no penso en ferho perque em fa por pero se que si li passa algo al meu pare estaré mes aprop de fer-ho.
Afegint tot això, sempre penso que els meus problemes no hi ha per tant, hi ha coses pitjors i m'agradaria no ofegarme en un got d'aigua. Això fa sentirme pitjor perque no m'hauria de queixar i son tonteries.
No se ben bé que em passa i no sé que cal fer...

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!