NS

Aquest any han passat moltes coses, comencem. Sobre el març o així jo i una nena de la meva classe vam estar rebent comentaris sobre el nostre cul. Jo era nova d’aquest any al cole i a altres classes amb coneixien com la nena q te un cul enorme literalment. Cada vegada q m’ajupia o pujava les escales o fins i tot quan anava amb malles a educació física em miraven el cul. Llavors vam parlar aquella nena i jo amb el tutor i semblava q habien parat però no va ser així. Tothom ho ha superat però jo no puc em sento acosada i insegura al fer qualsevol cosa.

Punt dos. A la meva mare fa un any l’ha van haver d’operar i ella no m’ho va dir però com es va haver de agafar la baixa la van treure de la feina. Ella es ingeniera, te una bona carrera però amb tot lo de la covid no ha trobat feina i s’ens acaba el contracte del pis i si no te feina no li renovaran. Estic súper preocupada a sobre els meus pares estan divorciats i jo passo la major part del meu temps amb la meva mare pq el meu pare viu a Tarragona i jo a Barcelona amb ella, llavors si ell es dona compte q ma mare no te feina li treurà la custòdia i m’haure d’anar.

Tres. Jo trec molt bones notes i l’esforço molt però la meva mare a un mínim error q faci ja em critica pq sempre la culpa es meva, llavors vaig decidir q no li contaria res pq no em pogués fer mal. Llavors ns aquí contar-li les coses me les guardo massa i quan estic al cole i malament vaig al lavabo i ja he tingut varis atacs de pànic o ansietat o com sigui però ja no aguanto mes no puc. Ademes de la meva família els únics q de veritat estan allà per mi son els meus avis i els meus cosins però als meus avis els veig molt poc pq ma mare no em deixa pq ella no es porta bé amb ells llavors sol els veig per Nadal i a vegades per estiu tmb. Els meus cosins son de part de pare però tampoc els veig molt una mica mes q als meus avis si però em costa molt expresar-me amb tothom però en especial amb ells i ns pq llavors sento q ningú em coneix de veritat.

Per últim. Fa dues setmanes vaig anar de campaments amb dos amigues meves i on la meva cosina era monitora. Els campaments eren de 12 dies i mai havia sigut tan feliç en ningun altre lloc. La resta de monis eren súper bones persones. Per les nits jo recordava tot el q m’esperava a Barcelona tot el q no puc aguantar, un dia em va trobar en una roca al costat de les tendes de campanya quan tothom ja estava dormint una monitora i li vaig conseguir explicar tot. Ella en va ajudar i sobre tot em va escoltar i després va parlar amb la meva cosina dient-li q jo no estava bé i q anés a parlar amb mi. Al dia següent vaig parlar amb la meva cosina i per fi em va entendre, ella es sentia malament per no haver-se donat compte q estva malament però es q jo no parlo molt la veritat. Ara estic bé amb ella però estic a Barcelona i necessito tornar als campaments però no puc i segueixo aquí. Ma mare m’ha dit q no em deixarà tornar l’any q ve pq qui em va deixar anar aquest any va ser mon pare no ella llavors no tornaria al lloc on he pogut desconnectar i això en fa mal.

Ploro per les nits, estic malament totes les tardes i no em trobo bé i ns q em passa vull parlar amb la meva cosina q ara està a Bcn però ns com dir-li q necessito tornar a parlar amb ella. Q faig

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!