estic en una pressó

Últimament necessito desforgar-me i evadirm-me de tots els problemes però es impossible. Tinc tanta por del futur, tinc tanta por del present i tinc la ment vivint el passat desde el rencor i la tristesa. Son problemes acumulats que tenen a veure amb la meva persona i amb la gent que em rodeja. Ara començaré a escriure i a treure tot allò que tinc a dins, tot el rencor i remordiments, tota la tristesa i impotència, la part fosca meva.

Començaré per el problema principal. Família. Estimo a la meva família, evidentment, però a casa hi ha un aura de toxicitat molt perillosa i et dóna la certesa de que acabaràs malament mentalment. Sóc una adolescent, i com a adolescent tinc dret a viure tots els plaers de la vida, molta gent pensarà; Viatjar, ser ric, sexe, drogues o discoteques i es normal. Però és molt trist i surrealista que el que més desitgi ara mateix sigui quedar amb els meus amics. Exacte, no em deixen quedar amb ningú. Perquè? Anteriorment ja vaig fer aquestes preguntes a la meva mare, però sempre ha anat canviat de motius o callant i posant mala cara. Els motius que em va donar són els següents: La família ho és tot, ja veus els teus amics al insti, els que queden sempre acaben malament, si vols companyia surt amb els teus germans, ja surts amb nosaltres no cal que surtis amb els teus amics… i mil i una de motius sense sentit.

Ara parlaré del perquè vull quedar. Sóc una persona extrovertida, tinc TDAH, això vol dir que tinc hiperactivitat i dèficit d’atenció. Amb tot això, vol dir que són una noia que m’aburreixo molt ràpidament de les coses, m’agrada passar-ho a “lo loco” i em fascina sentir emocions fortes. Que succeeix quan poses a una adolescent amb aquest trastorn més personalitat en una casa, en la que constantment hi han baralles, soroll, queixes, negativitat? Es torna boja i allà és quan de sobte té atacs d’ansietat, plorar per les nits fins acabar seca de llàgrimes, sentir-se sola, veure per les xarxes socials com els seus amics ho passen tant bé i disfrutant d’experiències i senzillament de la vida mentres tu estàs al llit mirant el mòbil i desitjant amb totes les ganes del món desaparèixer però també desitjant fer els 18 anys i anar te'n a viure sola, perquè almenys vivint sola, pots quedar-te fins a les 3:00 amb el mòbil a la mà en ple estiu, perquè almenys vivint sola surts amb la teva amiga a comprar chuches, perquè almenys vivint sola pots disfrutar de petites coses que a casa no pots.

Desconfiança. Un dia, finals de juny d’aquest any, vaig tenir una discussió molt intensa amb la meva mare per altres motius. Els motius eren que jo “escapava”, amb això em refereixo anar amb la piscina amb els amics quan ella no m’havia deixat, o anar d’un lloc a casa (10 km) sola sense avisar. Aquestes dues coses evidentment són coses que no s’haurien de fer, ho sé però vaig pensar “millor demanar perdó a demanar permís sabent que em dirà que no”. Aquell dia va ser el primer cop que em vaig obrir tant amb una persona, i va ser la meva mare, persona incorrecta. Tot el que he explicat fins ara li vaig explicar a ella, quines van ser les seves respostes? - Aquella amiga teva t’ha enganxat això que dius, és una mala influencia. -Són excuses. -Entenc que vulguis cridar l’atenció. -Doncs ara et fots i fas el que dic i si no t’agrada vés a viure amb els amics que tant vols.

Fins i tot, em va dir que em matés, que estaria millor sense les meves queixes.
HO SENTO MOLTISSÍM PERQUÈ ES MOLT LLARG, ENCARA QUE QUEDEN UN MUNT DE COSES PERO HAURÍA D'ESCRIURE UN LLIBRE JAAJJAAAHAH BUENO GRÀCIES I OJALÀ EM CONTESTEU

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!