La vida no te sentit

Hola, des de principis d’any sento que la meva vida passa molt ràpid, sense res interessant, sempre el mateix, i no diguem-ne feliçment.
Tot va començar al gener, la meva millor amiga, i la única amb qui surto, es fa moció i estem d’examens, total no surto de casa, em paso les tardes tancada a l’habitació o mirant una sèrie que he allargat fins a finals abril, per les nit TikTok fins a les 22 i començo una nova afició la lectura, però dedico poques hores, vaig a dormir a les 22:30 i amb això es resum el meu gener. Amb els mesos la meva afició a la lectura es va fent mes gran, total que es le meu refugi per fugir del món real, 150 pàgines per dia llegeixo actualment, tot per desconnectar, no miro tant ni la tele ni el mòbil i ara surto de 1 a 3 cops x setmana una hora i mitja o dos hores, tots el Piris dies son iguals, sento que la vida de la meva amiga li passen coses i a mi no, sempre els el mateix la setmana em pase volant a la nit no puc dormir vaig a dormir sobre les 12 m’aixeco a les 7 total dormi fatal, el meu dia es resumeix en insti dinar insti deures anglès extraescolar dutxa sopar mòbil llegir dormir, i només espero el cap de setmana per poder dormir 12h seguides o mes perquè no puc mes, els dies pasen volant, joder que encara em penso que estem a març, no puc no puc passen i passen i jo no faig res, els de la classe només em parlen per interès per algo de deures perquè es pensen que soc una aburrida el que pasa es que ells no em coneixen en realitat, i la veritat es que no els deixaré perquè no em mereixen, apart soc insegura paranoica i tímida so súper mala combinació no? Ahhh...
A vegades penso perquè estic aquí jo, i no penso em treure’m la vida ni res, pels meus pares no ho superarien i jo no seria capaç, perquè alguna cosa dintre meu vol un futur amb algú que estimi i m’estimi que compartim la vida, pero de moment no tinc cap persona que em faci sentir completa, dormi abraçada a un coixí i m’abraço perquè no em puc adormir ho he provar però no puc, quan vec parelles em sento buida sola, necessito algú que em “salvi”, algú que li importi ni que sigui una mica, que cregui en mi, que no em faci ser tant autoexigent, que em faci sentir jo mateixa.
Apart aquest any m’he començat a obsessionar amb el meu pes i joder hahah no puc, menjo racions petites o evito algunes menjades pel simple fet de aprimar me i això poder també influeix? El fet de no sentir-me be com soc i intentar canviar?

Que faig?

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!