Paraules doloroses

Hola, hos voldria explicar uns “problemes” que tinc.
Hos poso una mica en context: Soc una noia timida, insegura i bastant antisocial. El que pensa la gent em fa tornar boja em oasi molt temps de la meva vida pensant-ho, que dirà aquest de mi que dirà aquell de mi, se que no ho hauria de fer i ho intento evitar però no puc.
Per exemple, quan vaig a comprar roba compro el que vull normalment diferent al “estil” de les altres noies de l’Institut, quan estic comprant em sento súper be amb el que compro m’agrada molt, etc, però el dia que estreno la roba i surto al carrer o insti algunes mirades em fan mal i no puc evitar pensar perquè he comprat aquesta merda i no allò, així no em mirarien tan mal... Jo sempre, sempre quan veig que algú portà roba nova, sempre li dic que li queda súper be i que m’agrada molt, per no ferir a aquella persona igual que em passa a mi, alguns cops m’han dit a la cara que el que portava ere molt feo i que no els hi agradava gens ni mica, jo simple ment arronso les espatlles i dic bueno cadascú es com es, però jo ja no torno a veure aquella roba com abans aquella sudadera, aquella samarreta, aquells pantalons passen de ser bonics a no tornar-me’ls a posar, només al cap de setmana quan no em te de veure ningu, i cada cop que ho vec les seves paraules, la seva boca, els seus ulls, la seva cara jutjant-me em volten pel cervell una i una altra vegada destruint-me cada vegada mes i mes.

Un altre problema es quan em diuen pesada, o no escolten el que dic, ho menyspreuen, jo explico algo i joder no escolten, un dia li vaig fer això a una amiga i després es va quedar feta una fúria i jo vaig pensar així es com em quedo jo a mitja explicació i tu mirant el mòbil... li caig dir que m,havia despistat però en realitat vaig escoltar tot. Quan això em pasa, aquell pesada em recorre pel cap, aquell timida, aquell aburrida, em trenquen cada dia per dins, cada cop que ho diuen faig com si res però al meu cap això no es aixi. Per exemple, l’altre dia vaig anar amb la meva mare a una altra ciutat i vam anar a menjar algo a un bar, allà van entrar 3 tios amb el seu suposat pare, aquestos no em paraven de mirar i quan el seu suposat pare va anar a pagar em van senyalar i parlar a la orella mirant-me i vaig establir contacte visual, això per mi es molt perquè normalment els tios del poble que coneixo des-de literalment P-3 ni em miren, es pensen que soc una puta aburrida de merda, tímida i que el que només fa es estudiar, com que aquells no en tenien ni puta idea de això es van fixar en mi i això no m’havia passat mai, que un tio es fixes en mi li volia explicar a la meva amiga pero a mitja explicació per wats m’ha dit “i? tampoc mai dius res” això m’ha fet mal perquè per ella es mes fàcil va arribar al poble farà 3 anys i ha pogut refer la seva vida i mostrar-se com ha volgut els tios sempre es fixen en ella i jo només soc la seva amiga, no li eh pogut explicar que em miraven i parlaven de mi ho he deixat corre però aquelles paraules m’han fet mal per això no li he explicat i ara al escriure tot això estic plorant m’estic deslliurat de tota aquesta merda. I que, si no he fet res, tal i com ella ha dit, perquè tothom sap que soc timida, rara, ara mateix m’agradaria canvia de aires, canviar de insti ni que passes de tindre’l a 3 min de casa a 30 min en autobús i a un altre lloc fora del meu poble, només per conèixer gent nova i poder canvia, poder ensenyar a la gent que no només soc bones notes i timidesa, si realment li tinc confiança a algú puc ser una adolescent normal, l’únic que la meva mare em va ensenyar a ensenyar només una part de tu, perquè així estàs mes protegit de la gent estàs mes segur, no et poden fer tant mal, total voldria canviar de insti per millorar-me a mi mateixa i tindré amic de veritat no com tots els falsos del meu poble que només em parlen per interès d’algo d’algun examen o deures.
Una cosa a dir es que lo dels tios m’ha fet molta ilusio portava esperant tot el viatge per explicar-li i pensava que s’alegraren per mi, però la veritat es que ni li he pogut explicar i ara hos ho estic explicant a vosaltres que ho diria...

En conclusió, gràcies per la vostra feina i ajuda, que opineu de tot aixo, que puc fer perquè si em diuen, sento o intueixo per no destrossar-me per dins? Que opineu de lo de la meva amiga? I de la actitud dels del poble? Un altre cop gràcies, escrivint això he plorat molt he tingut de parar perquè no veia el teclat, però he pogut treure algunes coses que portava a dintre i les he pogut fer arrribar a algu.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!