Bones, veureu... us conto una mica. Fa aproximadament uns tres mesos em van haver d’operar, res greu. I esclar, abans d’operar-me em van haver de fer les proves del pes i tal... l’analítica va sortir tota perfecta tot i quan va trucar l’anestesista jo li vaig dir a la meva mare que pesava 45kg i media 1.60, però realment en pesava 41. Quan se’n va assabentar de que pesava, teòricament, 45 kg, es va alarmar molt, em va dir que era insuficient i que havia d’engordar, i que si no em faria engordar ella i que em faria pesar cada setmana, ja que fins aquell moment que m’havia vist totalment obligada a pesar-me no ho havia fet, ella m’ho demanava i jo m’hi negava. La veritat es que tampoc estava preocupada, el problema va ser quan, abans d’operar-me, ens van fer passar a una sala i em van fer pesar. I, evidentment, pesava 41kg. La mare no es va enfadar en aquell moment pq ja hi havia prous nervis però em vaig acollonir molt. Després, vaig haver d’estar uns dies ingressada, 2 exactament, i durant aquells dies vaig menjar super be, per a que no es penses que tenia un tca, que es el que tinc realment. A casa també menjava massa al meu gust, i estava constantment preocupada ja que tenia i tinc pànic a engordar. Bé, em vaig engordar dos quilos, que es el que peso ara, osigui 43kg amb 1.60. L’altre dia, ja que m’han de tornar a operar, va tornar a trucar l’anestesista i em va fer pesar allà devant la mare, i pesava 43. Quan vaig veure el número casi em poso a plorar. És a dir, jo sé que es insuficient però en part m’agrada i em sento orgullosa i tinc por d’engordar. Jo disfruto quan la gent em pregunta si m’he aprimat i quan em diuen que si realment menjo i que estic molt prima, i sé que no ho hauria de disfrutar, al contrari.
De fet, aquests mesos a l’escola m’han fet preguntes a lo: menges bé? Es que estas molt prima, que t’has aprimat últimament... ja que he estat bastant baixa d’ànims.
Jo sóc conscient que tinc un TCA, el problema és que no tinc la suficient força per contar-ho als pares. Una part petita de mi voldria que els pares em posesin en tractament i se’n donessin compte que hi tinc un problema, ja que soc conscient que necessito teràpia ja que no estic be.
Pero per l’altra banda tinc pànic, el fet de confessar que tinc anorèxia... se’m fa molt gros.
Aleshores, estic en un gran dilema. Aquest cop, dps de l’operació em tocarà estar ingressada un bon temps, que em recomaneu doncs, que mengi normal i que se’n donin compte que em fa por menjar i engordar, o menjar tot i engordar i tot i saber que dps ho perdre i ho passaré malament? Sé que cap de les dos opcions és correcta però em costa trobar una solució viable al problema, ja que soc conscient que durant el temps que hagi d’estar a l’hospital, en comparació amb la meva vida rutinària, menjaré moltíssim, ja que a dia d’avui intento menjar el menys possible i allí fan totes les menjades complertes.
També us voldria demanar si us plau que m'aconsellesiu de les maneres que els hi pugui insinuar als pares que tinc un TCA, ja que sé que si no es ara, en algun moment ho haure de fer, ja que jo vull ser feliç i vull disfrutar de la vida.
Moltes gràcies.
Laura Centellas Data: 17/05/2021 09:38
Bon dia! Primer de tot, gràcies per comptar amb nosaltres i explicar-nos el que et preocupa. Pel que ens expliques portes un temps patint... El pas que has fet consultant és molt important per a la teva recuperació! Pel que ens expliques no et sents agust amb el teu cos i estàs “jugant” amb el menjar... això han de saber-ho els pares per poder-te ajudar. Pot ser que hi hagi un TCA amb el que ens has escrit, els pensaments i les conductes que ens expliques són inadequades i molt poc saludables i s’han d’evitar. Els trastorns de la conducta alimentària són trastorns emocionals, la persona que els pateix interiorment està trencada i utilitza el menjar per expressar el seu dolor...
Pensa que les emocions també afecten la manera com ens mirem. Tots tenim aspectes que no ens acaben d’agradar o que ens fan sentir incòmodes, tinguem el cos que tinguem. El més important és que t’acceptis i et valoris tal i com ets! Com? Treballant la teva autoestima. Pel que ens expliques gent del teu voltant reafirma aquest sentiment que tens cap al teu cos, però pensa que el que importa és el que pensis tu mateixa! Ets TU la que manes en la teva vida, ningú més! Pots començar pensant en quins són els teus valors, ja que moltes vegades els que ens jutgem som nosaltres mateixos. Et proposo que et posis en contacte amb l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia. Actualment, estem oferint un servei gratuït d’acollides telefòniques. Són trucades on poder explicar tot allò que et preocupa i et fa patir, un espai reservat per poder desfogar-te i explicar aquelles coses que sents que no pots dir a ningú. Una de nosaltres (psicòlogues) t’escoltarem i si cal et podem donar alguna pauta per poder portar tot això de la millor manera. El telèfon és 93 454 91 09. Ets molt valenta acceptant que hi ha alguna cosa que no va del tot bé i demanes ajuda per posar-hi remei, és el primer pas per a deixar aquest malestar endarrere.
Esperem la teva trucada, una forta abraçada!!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de Laia Raventós, psicòloga experta en alimentació.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
