Bones, fa casi 1 any (10 mesos per ser exactes) que el meu ex em va deixar. El primer que vaig fer va ser deixar de tenir contacte amb ell (borrar el número, deixar-lo de seguir a ig, etc.). Al principi de la ruptura estava fatal (però moltíssim); vaig haver d’estar en mans d’un psicòleg perquè mai en la meva vida ho havia passat tan i tan malament. Quan va començar el curs (anem al mateix centre) vaig estar amb alts i baixos des del setembre fins al novembre/desembre aproximadament, és a dir, hi havia pocs dies en els quals estava bé però en general estava enfonsada. Bé, ara pensava que ja ho tenia casi superat; si que algun dia he tingut algun baixón però super puntual. Jo durant tot aquest temps m’he dedicat temps a mi, a les meves amigues.. (si que he estat com de lio amb un noi pero res serio). Bé, doncs fa molt molt poc que mirant instagram vaig veure que una noia que “coneixo” havia penjat una història a un restaurant i etiquetant al meu ex (els dos son del mateix poble), on estaven dinant els dos. Clar, jo aquí ja m’he començat a fer paranoies i pel•lícules de que ell ja tenia nova parella i fins i tot m’ha entrat un atac d’ansietat. He començat a plorar desesperadament i m’he enfonsat totalment. I és quan m’he donat compte de que encara estic molt lluny de superar-lo.. i el que em fa més ràbia és que he de plorar a soles i d’amagat o sino desfogar-me amb alguna amiga perquè la meva mare no m’enten. Ella al principi si que m’apoiava i va estar al meu costat i tot però ara per exemple si algun cop puntualment surt el tema d’ell doncs em pregunta: “encara no l’has superat?” Com si em posés pressa o algo per oblidar-lo i algun cop li he comentat que no es tan fàcil però no ho acaba d’entendre.. és per això que si algun cop m’agafa un baixón i ploro per ell ho he de fer a amagades i guardar-m’ho per mi (cosa que no em beneficia perquè soc una persona que sempre té la necessitat d’expressar-se). Ja no sé que fer.. pensava que tardaria menys en superar-lo però vec que la cosa ja està durant massa.. no vull estar tota la vida així i la rutina del dia a dia no m’ajuda a avançar.. només desitjo anar a la universitat per cambiar d’aires però no estic segura de si allà l’oblidaré o, pel contrari, continuaré aixi.... estic perduda i crec que si continuo així hauré de prendre mesures més series perquè no es normal que hagin passat 10 mesos i encara no ho aconseguit del tot.
Laura Centellas Data: 12/05/2021 10:34
Hola!
Oi tant que és normal que encara el tinguis present i et faci mal alguna vegada! Forma part del procés de dol i ho estàs portant molt bé. Has tallat la comunicació, t'has centrat en tu, has intentat evitar-lo... No passa res perquè hagis tingut una recaiguda i hagis plorat per ell. Plorar cura. Deixa que surtin les llàgrimes i les emocions com la ràbia, la tristesa, la por, la culpa, l'enyorança... tot això forma part del dol. Estàs fent el procés que toca. No et posis pressa i veuràs com mica en mica deixarà de fer mal.
Oi que no fa el mateix mal que abans? Doncs és que vas per bon camí. No estàs estancada, no pateixis ;)
I si ho necessites, torna a parlar amb la teva mare i comparteix la teva situació, us sentireu millor i més connectades.
Una abraçada!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Laia Sala, psicòloga.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
