Tinc una amiga que té un transtorn alimentari des de fa poc (crec q no es diu tenir un transtorn, però no sé com expressar-ho). El cert és que ella sempre havia estat bastant preocupada per la seva forma del cos (tenia una mica de cadera, i deia que se la veia una mica grassa, cosa que no era certa, però tampoc seria cap problema si ho hagués sigut). A més, tot es va agreujar des d'un dia que vam anar a Barcelona i va veure una faldilla que volia emprovar-se molt mona al Brandy Melville. La faldilla era talla única, i una mica massa petita (jo me la vaig provar també i semblava una botifarra, m'anava molt apretada). A ella no li va cordar, i es va obsessionar molt en que havia de perdre pes. Va venir el confinament, i tot va anar a pitjor. Se germana va començar a fer esport i no menjar, i ella va seguir el seu exemple per tenir un cos socialment "perfecte".
Quan la vaig veure a per primer cop després del confinament, estava seca com un clau, però va perdre encara més pes durant l'estiu. Jo vaig parlar-ho amb altres amigues i totes vam arribar a la mateixa conclusió, tenia problemes amb el menjar. Vaig estar parlant amb se mare més d'un cop, i l'anava informant del que menjava al cole i tot. Però no va ser suficient.
Ara va a un centre ITA cada dia de la setmana (des del desembre) i ja estat 4 mesos sense venir al cole. Una amiga i jo l'hem estat veient quasi cada cap de setmana per no perdre el contacte i que sàpiga que estem amb ella passi el que passi.
Des de fa dues setmanes que ve a l'escola els divendres, però jo no veig cap millora físicament. Osigui, la segueixo veient molt prima. No sé que fer, perquè no sé si és normal o què, però tinc por que recaigui. No vull dir-li a ella, per por a que reaccioni malament, però tampoc als seus pares per no alarmar-los innecessàriament. Si que ho he parlat amb me mare, i m'ha dit que si no veig millores en 2 setmanes que l'avisi. Però és un tema compromès ja que no sabem gaire bé com va tot el procés.
No sé què fer.
Laura Centellas Data: 28/04/2021 16:42
Hola bonica, primer de tot donar-te les gràcies per confiar en nosaltres per explicar-nos aquesta situació tan dura que estas/eu vivint. Malauradament això que comentes li ha passat a tantes noies adolescents durant el confinament....i és molt trist. Pel que dius, aquesta noia està a ITA, el qual és un molt bon centre i ara cal esperar i confiar en els professionals que l’estan tractant i saben com fer-ho. L’aparença física no és un indicador decisiu de la millora de l’estat de salut mental de la teva amiga. I si l’han deixat incorporar-se els divendres a classe és segurament perquè creuen que li pot anar bé i que ha fet progressos en la evolució del seu TCA. La sort que té la teva amiga de tenir-te a tu i a les altres amigues és immensa. No deixeu de visitar-la, ni de demostrar-li que esteu al seu costat, donant-li aquest acompanyament. Quina gran frase aquesta que has escrit: “estem amb ella passi el que passi”! Exacte, per molt que ella pugui estar més distant o borde, no li tingueu en compte, segurament parlarà la veu del seu TCA i no ella... A vegades poden ser molt dures però no heu de perdre l’esperança i seguir-li fent costat, que de moment es nota que ho heu fet. Molts ànims a tu i a la resta d’amigues que esteu passant això, no és fàcil. És molt i molt difícil saber què la pot animar i que no i com ajudar-la. Sobretot escolteu-la, sense jutjar ni qüestionar. Permeteu-li un espai on desfogar-se i expressar-se. Els professionals ja s’encarregaran de la resta.
Ànims i seguiu així.
Una forta abraçada!
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de Laia Raventós, psicòloga experta en alimentació.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
