Us faig un petit resum per a contextualitzar-vos. Tinc 17 anys, faig segon de batxillerat i porto patint anorèxia restrictiva des de tercer de la ESO. Des d’aleshores, restringeixo el menjar, em salto àpats, de vegades he intentat provocar-me el vomit, si els pares em posen algun menjar que considero que és massa calòric faig exercici... Malgrat això, la situació es va agreujar al confinament, ja que em vaig proposar aprimar-me seriosament i ho vaig aconseguir i des d’aleshores era “feliç” amb el meu pes. Fa 15 dies, em van operar de la cama, i en les probes preoperatòries doncs la mare em va dir que m’havia de pesar per l’anestesista, i jo li vaig dir que pesava 45 medint 160cm, i en aquell moment ja es va alarmar ja que va buscar que era poc pes i feia mesos que em deia que em peses però jo m’hi negava. Bé, doncs les coses anàvem més o menys be fins que moments abans de l’operació l’infermera em va pesar a la consulta i li va dir a la meva mare que pesava 41kg, que realment era el que pesava quan li vaig dir que en pesava 45. Actualment doncs no em puc moure gens i la cosa va per llarg, el qual indica que no puc gastar gens de kcal en moviment, i cada cop em trobo a taula menjars més abundants en kcal. Em veig obligada a menjar-me’ls però em poso de molt mal humor i em produeixen fàstic, no tinc ganes de menjar-los... Ara a sobre m’han dit que quan em pugui moure que em faran pesar cada setmana... i sincerament no em vec amb ànims de fer-ho, sé que m’acabaré negant o els acabaré mentint, però també sé que acabarà sortint a la llum.
Sé i sóc conscient que el més adequat és dir-lo-s’hi que tinc un problema, anorèxia més aviat, ja que realment no sóc feliç i tinc una autoexigència per tot massa gran, no disfruto de la vida, i tinc por que vagin passant els anys i seguir així... però es que no em veig amb forces de dir-lo-s’hi als pares. Sé que en el moment en que em diagnostiquin serà per les males.
A més, ara estic en el moment decisiu d’elegir carrera, i el que jo vull fer està a Barcelona. Sé que sincerament no estic preparada mentalment per anar a Barcelona, ja que en el moment en que estigui sola no menjaré o no menjaré el suficient, i tot i que ho aniré dissimulant doncs aniré caient poc a poc i tampoc estaré bé d’ànims, tot i que ho intentaria amb totes les meves forces. No obstant, si em quedés a Lleida, també veig que per culpa meva i del tca i tot doncs que no podré tenir un futur com el que m’agradaria i al que podria accedir si no tingués tants problemes, ja que a Lleida no hi ha carreres o cicles encarats al mon del Disseny, llavors hauria de canviar la meva trajectòria.
Actualment, em trobo molt perduda, i no sé que fer ni amb qui parlar, tinc por de involucrar a les meves amigues, ja que en el moment en que ho faci realment ho estaré fent visible i visc millor amagant-ho, també penso que no vull ser cap tipus de càrrega ni les vull responsabilitzar. Necessito una mica d’ajuda perquè sé que la situació amb els pares anirà cada cop a pitjor ara que ja ho han mig descobert però no els vull fallar, ja que en el moment en que es facin la idea que tinc un problema es decebran i ja res tornara a ser el mateix.
Moltes gràcies per tot.
Laura Centellas Data: 24/02/2021 11:58
Bon dia! Primer de tot, gràcies per comptar amb nosaltres i explicar-nos el que et preocupa. Pel que ens expliques portes un temps patint... El pas que has fet consultant és molt important per a la teva recuperació! Pel que ens expliques ells creuen que tot està bé però tu mateixa saps que no ho estàs... això han de saber-ho els pares per poder-te ajudar. No pensis que els decebràs per ser tu mateixa, són els teus pares i volen el millor per a tu. Quan eres petita i tenies mal de cap, els teus pares et duien el metge perquè et recuperessis, doncs ara és el mateix, els teus pares buscaran l’ajuda que sigui necessària per a que et recuperis! Si segueixes ocultant el que et passa, els mentiràs a ells però també et mentiràs a tu mateixa, et creuràs que estàs millor... necessites fer conscient el que t’està passant. Tu mateixa dius que no ets feliç, que ets molt autoexigent i no gaudeixes de la vida, tu saps que has de canviar tot això, potser et fa por però si no fem res aquests sentiments negatius que ens expliques seguiran. Pel que ens dius, vius millor auguantant aquest patiment tu sola, però no saps com serà si el comparteixes, no ho has fet mai, estic segura que et sorprendràs. Compartir el dolor amb els altres, amb les persones que ens estimen, fa que d’alguna manera aquest patiment es redueixi, perquè el pots expressar i treure de dins teu! Fes-ho, no tinguis por! Per poder-te ajudar millor et proposo que et posis en contacte amb l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia. Actualment, estem oferint un servei gratuït d’acollides telefòniques. Són trucades on poder explicar tot allò que et preocupa i et fa patir, un espai reservat per poder desfogar-te i explicar aquelles coses que sents que no pots dir a ningú. Una de nosaltres (psicòlogues) t’escoltarem i si cal et podem donar alguna pauta per poder portar tot això de la millor manera. El telèfon és 93 454 91 09. Ets molt valenta acceptant que hi ha alguna cosa que no va del tot bé i demanes ajuda per posar-hi remei, és el primer pas per a deixar aquest malestar endarrere.
Esperem la teva trucada, una forta abraçada!!
Andrea Esquerdo
-- La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport d'Andrea Esquerdo, psicòloga experta en alimentació.
Moltes gràcies per la teva consulta!
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
