Dubtes d'una relació

Hola,

tenia un dubte sobre la relació amb la meva actual parella. Fa un any que ja ens coneixem, els primers mesos va anar malament perquè dubtavem si ens estimavem, però després vam tornar sabent que volíem estar junts de veritat. Ara que ja sabem que ens estimem, hem notat amb els mesos que hi ha alguna cosa que no ens fa sentir plens l'un a l'altre, i des que vam fer fa un mes un test del perfil psicològic de compatibilitat i ens va sortir que la nostra era baixa, els dos vam parlar-ho fa uns dies que no hi hem parat de donar voltes. Perquè els dos estem veient que tenim estils de vida i gustos bastant diferents i que això se'ns fa difícil compartir coses junts, i que suposo que les necessitats de cada un són diferents.

Llavors hem arribat a un moment que sabem que ens estimem però sembla que això no és sufificent i no sé què fer, no sé si la pandèmia ha influit en això perque abans anavem al teatre, feiem excursions etc, o perquè ja era una cosa que ja venia des de l'inici, des del coronavirus hem fet plancs poc "emocionants" perquè o quedavem per donar una volta i xerrar, o anavem a casa de l'altre i ho fèiem i prou. Ell és més d'estar casa i fer coses tranquil·les i jo tiro de coses actives, sí que és veritat que fins ara havíem fet més coses que a mi m'omplien més que a ell i hem dit que a partir d'ara mirarem de fer al revés per equilibrar-ho. Ens hem confessat que quan ens veiem ens sentim segurs del què sentim, però quan ja ens distanciem o passen dies sense veure'ns fins hi tot tinc la sensació que estic soltera, és com que els dos estem com mig estables però buits en la relació, i crec que aquests dubtes i inseguretats s'han reflectit en alguns somnis que he tingut on li posava les banyes i m'he sorpres de mi mateixa... A més a més, ell cap a mi nota la connexió de què en qualsevol moment sap el que puc pensar i el que sento, i jo en canvi em costa més intuïr-lo de saber què pot sentir o pensar quan fem agluna cosa i és el que a ell li sap greu que jo no ho vegi sense adonar-me'n. Em va dir que això no es tracta de tota l'estona marcar unes pautes perquè estiguem bé, sinó que hauria de ser una cosa que sorgís més natural sense parlar.

No hem parlat de deixar-ho ni res, però em sorgeixen preguntes com fins a quin punt els dos podem estar disposats a "canviar" una mica els hàbits o les coses sense deixar de ser nosaltres mateixos i fer-ho sense forçar les coses? O no val la pena perquè no hem tingut aquesta connexió "intel·lectual" des d'un principi? Em posa trista de no saber com fer-lo sentir feliç del tot amb mi i que potser no sóc la persona que li convé i viceversa, sé que no hi ha resposta correcta, però m'agradaria que m'aconselléssiu algunes pautes per poder guiar-me i tenir les idees més clares.

--
La Laura Centellas t'ha moderat el missatge amb el suport de la Irene Mundó, psicòloga.



Moltes gràcies per la teva consulta!